Em sent impotent davant el tro que tremola. Cec quan el llamp m’enlluerna. Sòlid al submergir el meu cos dins l’aigua. Combustible en contacte del foc que crema. Lleuger com una fulla seca. Viu!! conscient de tu mort.
Sóc malalt que sana amb dolor. Verí que enganya al cor.
Mirades observen, confonen, la compassió. Llàgrimes vessades i no plore per mi. Trist pel rebuig, per un mal entés ignorant un present fet amb matèria que no caduca. Mar voluptuosa, el bon temps, també empitjora Ballar, si és que es pot dir ballar al que faig, eternament sota la protecció de la fosca nit. Tan negra que els estels accentuen la seua llum, a voltes, densa, enterbolida per núvols que oculten, el serpenteig intermitent de les estrelles. Si tinc sort veure la lluna plena, amb la qual no sempre coincidisc. Aleshores espere amb ulls cansats, un nou matí. No és foc el que crema al meu interior és vida que es consumix per encendre altres cors. Sentir-se temptat per llavis de mel amarga. Ni un filet de veu eixí de la meua boca, però, els ulls no deixen lloc per als secrets. Rebutge qualsevol pensament que em negue a somiar, si faig peu, què ha de passar?
Rosa agafà la paperassa per a fer les gestions que sol·licitaven en la residència. Anava a demanar l’ingrés de son pare, la mare patia alzheimer i feia temps que era usuària. – Bon dia! Soc Rosa Martí. – Correcte l’estava esperant.- respongué el director. Llavors li exposa el motiu de la sol·licitud d’admissió de son pare. Rosa deixava el seu poble per motius de treball el pare es quedava sol i la mare estava en el centre. No podia fer-se càrrec del pare tot i estar bé de salut havia de deixar-lo en algun lloc i que millor que junt amb la seua muller. – No et preocupes, tenim l’habitació preparada. Demà mateix pots vindre. – Tot seguit el director convidà que veiés a Conxa, sa mare. Entrà a l’habitació amb les indicacions del director. Com a psicòleg li recordà que no es sentira malament si la mare no responia, doncs, la malaltia estava en un estat moderat, però, inestable. Rosa s’inclinà cap a Conxa i després de mitja hora llarga d’intentar dissuadir a la mare que era la seua filla, sols obtingué noms de familiars, menys el seu. En eixir de l’habitació, Rosa esclata amb un plor mentre el director intentava consolar-la. L’endemà a les nou del matí entrava Rosa amb son pare, Manel. Les auxiliars acompanyaren al pare a la sala de musicoteràpia tenien una sorpresa preparada. En la sala asseguda i quieta estava Conxa que quan va veure entrar a Manel somrigué, però, no parlà. Portava uns auriculars posats i li’n posaren un altre a Manel i de sobte sonà “Mis manos en tu cintura“d’Adamo. La dona reviscolà s’agafà a Manel i començaren a ballar. Era la seua cançó la mque ballen de jovens. Rosa ho va veure tot, una sensació d’alegria l’aclaparà de dalt a baix. S’havia d’acomiadar i després de seure els dos ballarins li va fer un bes al pare que li acaricia la cara reiterant-li que no es preocuparà de res estava en bones mans. Es dirigí cap a Conxa, va seure cara a cara i li canta un cançó de bressol com ho feia amb ella:
– Mareta, mareta, no em faces plorar compra’m la nineta… …que hui és el meu sant… – Cantava Rosa amb la tendresa i estima d’una mare. -… Que tinga la nina hermosos els ulls, la cara molt fina i els cabells molt rulls… Rosa? – Respongué Conxa.
– Sí mare, soc jo. – Mare i filla s’uniren en una abraçada. A Rosa li eixien les llàgrimes sense fre, però, està volta s’havia pogut acomiadar gràcies a una cançó de bressol. La que sa mare li cantava de xicoteta.
Dijo Tennyson que si pudiéramos comprender una sola flor, sabríamos quién somos y qué es el mundo.”
«El Aleph» Jorge Luis Borges.
Tuve un nombre, lo perdí al no haber nadie más a mi lado, no lo necesitaba y lo olvidé. Zarpé del puerto de la Conciencia Cósmica buscando la constancia transtemporal del escritor maldito, Philip k. Dick. Metamorfoseé mi mente y mi cuerpo. Durante el proceso, cambié a un estado somniótico favoreciendo que la antimateria ocupara mi lugar. Dejé mi humanidad para comprenderla. Somos un accidente. Nunca creí en la casualidad. ¿Qué hay detrás de la red que sustenta la existencia? Solamente percibo otra red dentro de otra que se entrelazan y así, hasta el infinito. Exploré la basta orilla de este universo de infinitas posibilidades y cuanto más respuestas comprendía, con mayor fuerza soplaba el viento de la curiosidad inflando las velas de la embarcación; y de esta manera, más me adentraba en este océano de oscuro brillo. La esencia siempre permanece en las profundidades del abismo y el abismo es parte de todo. Sentí vértigo cruzando el océano de plasma de realidades superpuestas. Es, como una caída cabalística hacia arriba. Una sensación extraña que te descompone el ADN y lo reconstruye añadiéndole cromosomas aleatorios y anómalos. Lo natural es aquello que fluye sin esfuerzo o se detiene sin oposición. Orden, que se ordena de manera caótica. No recuerdo mi nombre, pero nunca olvidaré mi vida, mi amarga partida rumbo hacia la incertidumbre. El miedo siempre me acompañó en mis primeros pasos por los pliegues interdimensionales del multiverso. Para recordar ya no me pregunto ¿cuánto tiempo? Me pregunto ¿Dónde estaba? Entonces mi mente inicia un proceso de recuperación de memoria. Somos al mismo tiempo, recién nacidos, adultos y viejos.
A una distancia a años luz de la humanidad, mi posición en la vasta existencia ya no es la misma, los recuerdos se dispersan en el trayecto. Los recompongo en esta carta que ahora escribo y que ahora lees tú. Lo hago para no perder mi humanidad. Humanidad, un mundo esquizofrénico que divide la ecuación existencial en dos: los contrarios, como el bien y el mal, o la información en códigos binarios. Pero es la norma de la simultaneidad la que rige nuestro destino no escrito, porque lo escribimos nosotros. Así, conceptos como “0” o “1” se convierten mediante el proceso de la simultaneidad en “1” y “0”, es decir que cada elección, cada decisión, son “0” y “1” al mismo tiempo. Siéndolo todo, no somos nada y al contrario.
Es por esta razón que echo de menos volver a sentir el olor a humedad que se desprende de la tierra seca, momentos antes de llover. Sentarme a observar en silencio, ser rodeado por arrozales que tiñen de verde la parte inferior del escenario, ver un horizonte rojizo tragado por el agujero negro de una noche de verano, esperar la salida de las estrellas. Cuántas contradicciones que asumir dentro de mi corazón y cuántas verdades llenas de razón. Por eso me dejo tocar, acariciar, penetrar, lamer, besar…abrazar, como un amante entregado. Dejo fluir la mente y el alma. Mientras, la intensidad, enamora, el amor une, el desamor descompone, la ignorancia ciega, el saber comprende y la necesidad mueve. El tiempo cura sin borrar las cicatrices, el sufrimiento se vuelve manso con la derrota y el dolor impregna el recuerdo de cada batalla perdida. Pero es la voluntad aquello que levanta la pasión, lo que despierta la esperanza curiosa. Al abrir los ojos, los sueños se desatan, vagan libres en busca de la esquiva razón. El silencio lo dice todo y la verdad, que es muda al no hablar, no miente; y al morderla, su sabor es tierra cruda bañada por el sol. Somos reflejos faltos de vida cuando ya no vemos, no escuchamos, no entendemos y no sentimos. Individuos que forman parte del resto. Somos la singularidad de un agujero negro, el vuelo de una mariposa, la belleza de un beso, la melodía de una lágrima al caer, los gritos de nuestros recuerdos, un estado alterado como el enamoramiento, una exhalación que respira. Humanidad: tierra fértil cuyo potencial yace moribundo entre las capas del pasado.
A la nada miro a los ojos, tantas cosas por hacer, tantas como destinos que esperan con ansia su partir. Solamente la naturaleza es tan sabia que se permite el olvidar. Por eso deseo con todas mis fuerzas, dejar mi huella en este mundo, siendo poesía, nada más.
Amb la mateixa inspiració que unfla de vida a un nounat, reordenes els pensaments, et fixes com a objectiu: la voluntat de canviar. No eres la mateixa, li has vist els queixals al llop. El propòsit del viatge d’Alícia cap al món de les meravelles té un clar motiu. No entén un món que cerque la pau amb les armes. No comprén un món on un mercat imaginari comercia amb la vida com si fora un producte més. Tampoc entén un món on no és prioritària la salut i el benestar dels seus habitants. El que vols és rebel·lar-se per a combatre les malalties amb possibilitat de mort, destruir barreres mentals i crear ponts, tindre conflictes, però no, guerres. Enamorar-nos del present, del passat i del que vindrà. Però… sempre hi ha un però. És impensable en esta terra on reina el soroll. Este és el motiu per a no quedar-se de braços plegats. ¿Quin món és eixe que puja als xiquets a l’altar per a sacrificar-los? La mirada no enganya, sents la lluita en el corrent sanguini, penses: fem que el somni siga real.
La deessa de la fortuna a la qual anomenem “sort”, alhora bona, alhora mala. Poques ànimes li veuen el rostre, poques les que s’atrevixen a mirar-la als ulls. La por que els designis de la deriva vital no siguen els desitjats els intimida. És per això que són poques les persones que saben que la seua cara és com el destí: canviant. A cada minut, cada, segon, cada nanosegon. No temptes a la sort, si no saps que hi ha un risc, emparat a ella quan has assolit que els somnis són capritxosos, però, també aliment que enfortirà les ganes de fer un pas més. La lletania de les llàgrimes que no es vessen, retronen, dins, molt a dins a l’interior i cada cop són més fortes. Se sincronitzen amb l’ànima, amb el cos… amb el cor, cor que batega al mateix ritme, a la mateixa intensitat i m’enamore de la vida, del viure, de pensar, de sentir. A pesar dels calvaris infringits, a pesar dels turments que he pogut evitar i no ho he fet, a pesar de no ser una bona persona ni pretendre-ho, perquè la meua intenció no és altra que ser com “cal”, no necessiteu més. Deixaré la porta oberta si albire secrets que no sabré mai. Tancada si note la fina ironia d’una espiritualitat impostada. De bat a bat si vens a fer-me companyia, a jugar amb les ganes dels xiquets, a riure’ns de tot començant per nosaltres, a plorar per les coses que valen la pena. Són les llàgrimes que havia oblidat, que em pertanyien, aquelles que m’enfortiren mentre em sentia arrossegat per un tren que descarrilava. Són teues i meues, allibera-les, desfogat, alegra’t, han eixit de la presó per fi. Llàgrimes que no són amargues perquè el temps les ha endolcit.
L'Apòstol Deïcida 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.