Somiar despert

Quan dorms els somnis viuen una existència efímera, el subconscient crea mons, l’inconscient els dona moviment. Somnis que el temps dorm i en obrir els ulls son vagues les imatges que recordes, tot i tindre la sensació haver-ho viscut, l’oblit esborra les restes com les ones les petjades a la platja. Però, somiar despert, entrellaçant la realitat, la teua, la d’altres persones, la que experimentem en comú, la que ens diferencia; no té res a veure. Somiar despert és una acció, un moviment.
A voltes les circumstàncies, a saber, una crisi, les depressions, frustracions, impotència…, ens deixen a fosques, dins d’una habitació, sense llum, ni porta, ni finestres. Anys de foscor i fred. La primavera i l’estiu passen de llarg, mentrestant, a l’etern hivern, observes els trens des d’una estació fora de servici. Resiliència en vena. El sofriment m’encegava obligant-me a centrar-me en la supervivència. Contra les inclemències vaig resguardar la meua integritat. Des de l’interior clamava un somni, un, que valia per mil. El que tinc entre mans és un somni que durant anys he digerit a la ment i a poc a poc plasmava en paper, paraules, intenses i combatives donant-li veu al carrer, des de baix, des d’on a ningú li agrada estar. Si hi ha una cosa al món que ens unix a la majoria de la gent, és, la capacitat de somiar; i tots tenim els nostres somnis, però, ser conscient que es poden realitzar i dur a terme, és un altre pas. Somnis amuntegant-se en un racó del pensament formant un lloc on conviure. El somni: publicar un llibre de poemes que al cap i a la fi no deixen de ser pensaments, reflexions i una altra volta, somnis. A estes preguntes i a estes respostes, escrites en vers trencat li vaig posar per nom; Somniopàtic. La presó de la poesia profana.
A força, d’intentar-ho i alimentant-me d’incomprensions vaig enfortir, estava preparat i, un bon dia algú es fixà en els meus escrits. Poemes onirisocials, poemes ferits, poemes de carrer. Aleshores, pensarem que era el moment i isqueren a la llum.
Un dels meus somnis es realitzava, estava en pau amb mi, era el meu somni i parlava mitjançant la paraula impresa, contava batalles personals, versos punyents sobre mil persones diferents es mostraven a través de mi. No té preu que et paren pel carrer i les persones et diguen que se senten identificades amb el poema, amb mi, amb el meu somni, perquè, no hi ha goig més gran que un somni compartit.
Continue somiant despert, seguisc batallant contra els elements. En soledat em pregunte, si somiarem més canviariem a millor? Però, això ja és una altra història.