L’absència deixa buit, una espina clavada en el pit.
El cervell sent enyorança d’aquella estimada que omplia els pensaments.
Projectes sentiments que no retornaran, cap altra gent.
El remordiment t’obliga a temptar persones de personalitat ferma.
Esta és la condemna: la penitència del caragol. La ment et tortura en el treball,
els ossos es desencaixen, el cos es desama, la salut perilla,
saps que vals per a molt més.
Pensar, pensar, pensar i no es meneja res.
L’acció necessita moviment.
Passa el temps, els diners no falten.
Època de vaques grosses, dubtes amb u mateix,
no saps si algun dia tornaràs a estimar-te, i ningú ajuda,
no saben, van a la seua. Et trepitgen involuntàriament,
mentre l’angoixa existencial absorbix els pensaments.
Un colp a la taula, per despertar.
El segon per aixecar-te el tercer per reaccionar.
Demanes temps a la família. L’amor no servix,
si no et perdones. Has de fer camí, entendre el món
i trobar-te d’una volta.
Talles cordes i salpes.
No és un acomiadament per sempre,
és un: fins després.
L'Apòstol Deïcida 
Es temps ho posa tot an es seu lloc., i llavors es caos és organisat, però és igual noltros cercarem sa forma que sorgesqui una altra malifeta.
Me a agradat i a reflexat ses meves inquietuds., supos que serà malaltia comú.