Arxiu mensual: Setembre de 2018

Postpropaganda


Dempeus, l’entrada principal del centre comercial. Mig somriure en el rostre. La porta automàtica: s’obri i es tanca sense parar. Provoca una sensació, incomoda, d’inestabilitat. Dempeus, veus l’interior; buit. Les tendes venen el mateix producte. Televisors. Un parc temàtic dedicat … Continua llegint

Publicat dins de Atticus, Estat somniòtic, Neomorfosi, Poesia en valencià, Soliloqui | Deixa un comentari

Paraula


En el bressol del silenci prenen forma mil paraules. Una persona i la seua paraula estan lligades. El significat i l’essència es manifesten en els fets. La veritat és descoberta quan hi ha llum. L’ombra d’un arbre mort no és … Continua llegint

Publicat dins de Atticus, Estat somniòtic, Neomorfosi, Poesia en valencià, Sentencies | Deixa un comentari

Poesia sense més


És poesia la paraula impresa? La interpretació d’un actor? El treball d’un artesà? Les sàvies paraules d’un vell? L’udol d’un animal a mitjanit? ¿És poesia, estimar la terra com el camperol que espera arreplegar els bons fruits? La presó a … Continua llegint

Publicat dins de Atticus, Estat somniòtic, Neomorfosi, Poesia en valencià, Soliloqui | Deixa un comentari

Cristalls


Cristalls trencats en l’habitació. Peus descalços trepitgen records, el meu cos es dessagna, vol renovar la sang. Hui, solament eres el reflex d’un desig malalt. Mai deixares d’alimentar la seua boca, esclavisme, i, tu la raó. Oblidar la ment dins … Continua llegint

Publicat dins de Atticus, Estat somniòtic, Neomorfosi, Poesia en valencià, Soliloqui | Deixa un comentari

Poema infantil COLOR


M’agrada un món de color. Color roig foc, calor i passió. M’agrada un món de color. Color taronja-fruita, color de l’alegria i l’humor. M’agrada un món de color. Color groc sol, astre-rei, càlid i nodridor. M’agrada un món de color. … Continua llegint

Publicat dins de Atticus, Estat somniòtic, Neomorfosi, Poesia en valencià | Deixa un comentari

Terra


Terra tan sols Terra. Seca la pell, banyada l’ànima. Parla’m de la gent que omple les mans de llavors, persones pacients esperant veure’t germinar. Terra, Suors i sang es van vessar en el teu jaç amb sacrifici i esforç es … Continua llegint

Publicat dins de Atticus, Estat somniòtic, Neomorfosi, Poesia en valencià, Soliloqui | Deixa un comentari

Immobilització


Aspres són les mans d’aquells que acaricien els claus del sofriment. Brutes, les mans dels arquitectes de la mentida que fonamenta els pilars de la presó. No són justs els jutges que rebutgen el perdó. Rostres desencaixats s’immolen sota l’atenta … Continua llegint

Publicat dins de Atticus, Estat somniòtic, Neomorfosi, Poesia en valencià, Sentencies, Soliloqui | Deixa un comentari

Roig sang


Es repeteix el malson. Esta volta és diferent, és més intens i real. M’arrapa la raó i sempre és igual. Tot està sumit en la foscor, només un llum roig aparta l’obscuritat, per fer-se un lloc. Il·lumina el suficient per … Continua llegint

Publicat dins de Atticus, Estat somniòtic, Neomorfosi, Poesia en valencià, Soliloqui | Deixa un comentari

El cim


És hivern. Les set de la vesprada i la nit ha caigut a plom. Estic sol. Fa fred. El pitjor del fred és el fred. Es fa dificultós pensar en una altra cosa, mentre puge cap amunt i tinc vertigen. … Continua llegint

Publicat dins de Atticus, Estat somniòtic, Neomorfosi, Poesia en valencià, Soliloqui | Deixa un comentari

Poema


La intensitat enamora, l’amor uneix, el desamor descompon, la ignorància cega, el saber comprén i la necessitat mou. El temps guareix sense esborrar les cicatrius, el sofriment es torna submís amb la derrota i el dolor impregna el record de … Continua llegint

Publicat dins de Atticus, Estat somniòtic, Neomorfosi, Poesia en valencià | Deixa un comentari