El cim


És hivern.
Les set de la vesprada i la nit ha caigut a plom.
Estic sol. Fa fred.
El pitjor del fred és el fred.
Es fa dificultós pensar en una altra cosa,
mentre puge cap amunt i tinc vertigen.
L’infern és un desert de gel.
Triar el camí més llarg i costós,
sense pensar amb les conseqüències.
Jove, idealista i passional;
una combinació perillosa
si estàs rodejat d’adulterats.
Ideals buits es consumixen com el paper al foc.
Ferida oberta.
Una passió d’amants que no s’estimen.

El pecat de no valorar el que tens al costat.
Els consells del pare,
abans desoïts, ara, tan presents.
La tendresa de la mare que protegix.
Arrossegat pel riu de la desesperació i els vicis.
Tornes a reincidir en el pecat.
És igual, has de pujar al pic més alt.
Paralitzat no avances.
Immòbil la neu et cobrix a les nits fredes.
Assetjat, pels fantasmes suïcides.
Pel dia la inòpia s’instal·là en el cor.
Any rere any, mig moribund,
veia com persones que estimava
i altres que no,
escalaven els seus pics sense problemes.

Camins fàcils, bells i legítims.
El verí de la sal corria lliure pel cos,
la dolçor és tan atraient…
Queden forces. Els fets i paraules del pare,
l’escalfor d’una abraçada de la mare
i l’amistat dels bons amics.
Alça’t d’on t’estàs podrint.
Fes camí, t’ho deus, no pots quedar-te quiet.
Amb el cos envellit pels mals vicis,
carregues una creu, una sola determinació:
arribar fins al cim.
El temps no passa debades,
un pas d’aquell jove ara són tres d’aquest adult.
El vertigen apareix, emmalaltint la ment.
Has de pujar les parets més verticals.

Un cor ple d’errors i cicatrius
batega amb tanta fortor que semblava marcar el ritme.
No es veu res, tot és foscor.
Has de seguir, ja has fet el més difícil.
Amb la soledat de companya t’has conegut,
a tu mateix.
Ets únic/a.
Aquest tret és el que diferencia i et complementa
amb la resta del món.
El pas lent però, ferm.
Una voluntat, trobar dalt de tot la llibertat.
Tan sols uns metres
i les respostes es desplegaran davant de mi.
En el cim.

En el camí més complicat he trobat el descans.

mountain-299002_1280

Quant a atticuscrow

Un cúmul d'imperfeccions que creen una imperfecta perfecció
Aquesta entrada ha esta publicada en Atticus, Estat somniòtic, Neomorfosi, Poesia en valencià, Soliloqui. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari