Foc Carmesí

A Levin el pit li palpitava amb la visió de la seua estimada caminant cap a ell. Es sentia consumit per una sensació de plenitud. El cos li desprenia calor. Era tan intensa que podia desfer el gel. Esperava a la falda de la muntanya prop del mar Mediterrani, amb els peus nuets, sense calçat. Notava un desert humit d’arena que li era reconfortant. La seua estimada se li acostava amb pas ferm i decidit. Estava impacient per declarar el que sentia al seu interior i no ho podia retindre per més temps. Anaideia s’aproxima fins a estar a uns metres d’ell. Baix la tènue foscor d’una lluna plena i les llums intermitents de les estrelles confessa el seu amor. Després mil belles paraules acompanyades de fràgils carícies i besos no correspostos. Anaideia preguntà el per què de tanta passió. – Per mostrar el que viu dins de mi – Respongué. Amb la mà, senyalà el cor. A continuació amb la mateixa mà va clavar els dits a l’altura del pit penetrant fins arribar al cor. Un acte temerari per la seua part. Mai havia sigut una persona valenta però, es deixà anar per una força que no comprenia. L’enamorament és un estat alterat que sovint ens espenta cap els abismes més inesperats. Com un xiquet il·lusionat mostra el seu trofeu, s’arrancà el cor i li’l oferí com a regal. No sentí cap dolor anestesiat com estava a l’espera de la reacció de la seua amada. El seu goig era ple. Però, estimar sense seny és com endinsar-se en un terreny inestable. Mentrestant el cor bategava inspirat per tot allò que li envoltava. Una inspiració que buscava la seua musa. En eixe moment Levin era l’exaltació de l’amor. El cor, fora del cos augmentava de mida fins a assolir unes dimensions superiors al de qualsevol ésser humà. Tot en silenci. Sols se sentia el so del seu cor. Colps, amb el ritme adaptant-se a un tempo-rubato descuidant intencionadament el que estava escrit en la partitura. Anaideia el mirà de reüll amb cert menyspreu. De manera inesperada va fotre una puntellada contra les mans que en eixe moment li oferien l’òrgan en senyal d’amistat. No era la primera volta que els sentiments de Levin eren rebutjats. No es pot viure en aquest món, si no s’aprén d’ell. Era conscient de la indiferència que provoca la soledat en un món d’abundància mal repartida. No es pot oblidar si s’està sofrint. Sabia que ambdós patien patologies diferents resultats d’una societat deshumanitzada. El cor estava ple de cosits i repunts fruit d’anteriors relacions de tota classe, desenganys, desencants i poques alegries. Les necessàries per encoratjar-lo. No era un ximple, sols, pretenia ser honest, però això, ja no importava. Anaideia feia mitja volta desentenent-se de tot. Tenia l’ànima segrestada per les conviccions. La seua visió era selectiva. Levin era invisible als seus ulls. Entristit es disposà a recollir amb cura allò que volia compartir. El que va ocorrer a continuació podria descriure’s com a un miracle: De sobte, una de les ferides esclatà de manera sobtada com un sortidor. Els dos es quedaren paralitzats. La sang esguità tot l’escenari de colors germans, a saber, roig, carmesí, grana, morat; només el color turquesa de l’horitzó, feia contrast. El mar revestit de colors violetes ballava una dansa encisadora. El cel de la nit s’il·luminava amb la llum dels estels serpentejant el firmament. Una misteriosa aurora boreal de morats canviants s’uní a l’espectacle. La lluna, lluïa un vestit gal·la-passió, intens com el bon vi dels pobres. L’arena, escalfava sense cremar. Reconfortava els peus de Levin que s’havien gelat. El gra acumulat que forma les dunes prenia la forma de càlides brases que festejaven entre elles amb un ball hipnòtic com el d’una bona llar. Aus mitològiques aparegueren de tots els punts cardinals escampant espurnes de foc que es desfeien abans de tocar terra. L’escenari complet tenia vida. Junt amb el so del batec la remor de l’oceà i el vent cantaven en llegua estranya. S’hi havia produït un part, com son tots els parts, sanguinolent, violent i tendre alhora. Resultat d’anys i anys de carregar tristesa i dolor. Temps invertit a transformar el patiment en estima. Levin plorava d’Alegria. Se sentia alliberat i Anaideia sentia quelcom estrany, però, agradable que li omplia el cor. Seguia sense estar enamorada de Levin, tanmateix, experimentava una sensació d’agraïment cap a ell. Comprengué que no era amor romàntic el que li oferia. Era més que això: una comunicació profunda, un lligam, un fil roig que ara estava disposada a acceptar. Encoratjada i decidida es dirigí cap ell, restava agenollat. En arribar, els dos es miraren dibuixant un gran somriure. Anaeideia li oferí la mà. Levin li l’agafà notant la calor humana que desprenia. Els dos cara a cara sense deixar de somriure. Ella el besà a la galta mirant-lo amb tendresa i s’acomiadà. Levin s’agafà el pit. On tenia un cor ara hi havia un buit. Llavors, s’adonà que no era cert. Dins del buit una llavor arrelava. Pel temps es convertiria en un cor més fort. I com ella, prosseguí el seu camí amb més ganes que mai.