L’ombra de la lluna

*( …Que no quiero verla dile a la Luna…)

Sentir el llenguatge del silenci,
cap abraç, ningun bes,
només silenci, sols silenci,
parlar entre dents.
Nits esclaves d’un turment,
no sembla tindre fi,
i m’impregna de la fatiga
dels absents.
Perdut en un cel negre
observe brillar els estels,
queden tan lluny
com el meu destí, incert.
Lluna, lluïxes plena
per tu despulle esta estima,
cosida la seua pell
amb el fil d’altres amors.
Estimada, per què et mostres tan bella??
Enamorat de la teua mirada,
Caic embogit, ple d’un sentiment
que m’alegra i em dol.
Estimada, per què t’ocultes de mi?
La nostàlgia es fa record,
desolat, però, conscient.
L’amor que guarde en el pit,
me’l vaig arrancar i el vaig enterrar
amb la forma d’un cor.
Allí, en la vall de les soledats
descansa, esperant brotar de nou.
Passen els dies,
s’espenten les estacions,
i la llum del sol m’oferix l’ombra,
on m’oculte esperant, l’abraç de la nit.
Món cru que m’exilia,
de moment,
a ser un mer espectador.
Quan l’obscuritat aplega,
fixe la mirada en l’univers,
expectant, agitat, nerviós,
el moment, de la teua aparició.

* Vers de F. G. Lorca.

Soledat i llum