Tu, el teu enemic.

Tu, el teu enemic.

Respira…

Surt del món-espill que representa una farsa, tu no eres igual, no vols viure dins d’una il·lusió i t’està afectant, has deixat de creure amb tu. Busca una altra perspectiva, observa qui dicta les ordes, qui les suporta, qui? Hi ha de tot, estan els que amb prou feines resistixen els continus atacs a la que la societat sotmet als febles d’esperit, doblegant-los, fent-los sentir que són uns perdedors, quedant-se molts d’ells i d’elles desemparats en un camí que és de doble sentit, són fàcil de reconèixer, voràs els seus cossos moribunds tirats en qualsevol punt per el que transitem en recerca d’un sentit per a este viatge al que anomenem vida, sovint els trepitgem i l’únic que fem és demanar perdó i seguim el nostre trajecte. Altres, els més forts i fortes, s’endurixen i la corfa que els protegix perd gradualment la capacitat defensiva, la vida es reduïx a tu sol. Et quedes aïllat, l’embolcall és tan hermètic que res circula, no reps senyals de l’exterior i no reacciones amb coherència perquè has perdut el contacte amb una realitat que et retroalimentava, et feia sentir particip del procés, dels canvis. T’he vist. Asseguda en un banc d’un parc, era un dia gris plovia, els bassals ompliren prompte els carrers, era com un concert, tot formava part del mateix espectacle, el paisatge s’unia baix el domini d’una pluja constant, llavors, es quan vaig comprovar que ploraves i les llàgrimes es fusionaven amb les gotes que es precipitaven des de el cel consolant la aflicció, dissipant-la en un ambient carregat d’arrepentiments inútils, segurament, este fenomen era el responsable del color nostàlgic que lluïa la teua mirada. Un perfum es desprenia del teu cos, l’aroma era tan fort que s’allotjà per uns instants en la meua ment, el temps just per poder assaborir la teua vertadera essència. Empresonada, et sents incapaç de retindre el que et diferenciava. Recorde eixa olor, recorde que era la teua, la de aquella xica impetuosa i alegre. Una presència que sempre era benvinguda en qualsevol lloc. T’he vist, et puc veure navegant a la deriva, em pregunte, per què et condemnes? Per què et castigues? A qui vols culpar d’una herència malsana? Repeteixes l’error que vares sofrir en les teus carns. Encegar-se amb motius plens d’esperances nocives, deixar-se portar per un orgull superficial, buit, és una taca, una raó que embruta les meravelles que esperen en l’oceà. El desig que perseguixes a penes té una forma que el definisca, barrejant-se en una amalgama d’abraços, de besos, de promeses a u mateix, enganyant-se injustament, restant-li importància a una culpa que en contra de la seua voluntat també trau a la llum la part de la que ella és responsable. Projectes les teues misèries i les dirigixes de manera pertorbadora cap als éssers que més vols. Este sentiment t’ofega et drena les forces. Intentes cridar i quan ho aconseguixes sols l’eco de la teua veu et respon. És curiós ni te n’adones, la soledat en la que et refugies és un escenari desolador i tu, una actriu sense guió, una titella que representa un personatge, un paper, que ara és paper mullat. El teatre és ple de butaques buides. Fas orelles sordes als crits, les parets són tan grosses que el missatge mai arriba al seu destí, paraules que colpegen amb insistència les portes d’un infern que t’has construït a mida. Et sents segura oblidant-te deixos xicotets detalls que implica el viure arrastrant en companyia teua a les úniques persones que li poden donar un vertader sentit a la vida. No notes com les ferides s’obrin cada cop més, és fan més grans. La solució no és ocultar-les amb mentires. Equivocacions que se sumen a un error. T’he vist no saber el que busques en el consol dels que no s’enamoren. Et veus obligada a malgastar besos repartint-los entre els necis, però, no et calmen el dolor causat quan els fantasmes del passat, tornen. T’abandonaren en la vall de les ombres. I si hi ha llum, també hi han ombres. Rodejar-te d’homes durs, segurs de si mateixa, alimentats per un ego que crèix que s’exten formant un desert, això no et farà cap bé. T’apropen a un abisme en el que pots caure i per a eixir s’ha de pagar un preu molt elevat, pensa que la lletra petita d’este parany és un préstec al que no podràs fer front. Et devoraran en el moment en el que et vegen més feble, no tindran pietat i no quedara res de tu, ves en compte amb les llengües de serp perquè són persones que han pres la decisió de no respectar allò que representes, allò que et definix que et fa diferent. Salvatges d’emocions mecàniques. Mercenaris a les ordes d’un déu egoista, ordes, desproveïdes de sentiments, no tenen valor, no tenen pes i suren en un mar de voluntats mortes. T’he vist plorar, també ignorar la companyia de l’única persona que també pot donar testimoni del teu sofriment i el teu martiri. Ell no té la cura de la malaltia, tot i així, és un remei. Tan sols et demana que compartisques la carrega, la que et pesa com un mort. Ell ha vist el que et costa entendre, eres massa important per deixar-te perdre. No t’has fixat mai i ja és hora de posicionar-se, d’iniciar la partida, de canviar si cal les lleis del joc. Encegada, confosa i convençuda, creus que l’amor està reservat als més forts, una fantasia atraient amb un argument molt perillós. El turment amb insistència et sagna la vida i et mina les alegries que les experiències et poden oferir, no serà un camí de roses. Les alegries moren al descuidar-les, com ho farien les flors d’un jardí que no es rega cada cert temps, no m’agraden els jardins erms on res podrà créixer. Per esta raó tens una percepció de la realitat, tan estranya. Has oblidat un xicotet detall, estàs sola en voltada d’una multitud. És possible que entre tanta gent, molt prop, al teu costat convisquen aquelles persones que et consideren especial. És important fixar-se amb allò que no es veu a simple vista, allò que és invisible. T’he vist i t’aconselle que escoltes el que tenen que dir-te les veus que t’intenten ajudar. Sent la fulla afilada que fàcilment penetra en la llar dels remordiments que t’estan anul·lant, observa amb atenció, comprovaràs que tot es reduïx a una decisió, a una elecció. Res canviara si tu no ho vols amb totes les teues forces. Si no entres en el cau per el qual el conill blanc escapà aterrat quan observà en que t’havies convertit, et quedaràs amb el dubte, i això ja no és una opció, no sabràs la resposta i la varietat de camins, eixe teixit de opcions seran com una teranyina que impedix el més mínim moviment. Caminaràs per un carreró ple de obstacles i prega per a que tinga una eixida. Reflexiona, amb calma, perquè és la porta que serveix d’entrada al món de les meravelles. Ja coneixes el que hi ha, però, hi ha molt més. Pronuncia la pregunta en veu alta, sense vacil·lar, sense por, amb determinació:

– Per què no et dones una oportunitat a tu mateix?

Llavors, et vaig veure escriure una afirmació que conciliava la pregunta amb la resposta:

– Dóna’t una oportunitat a tu mateix, t’ho deus.

Evidentment tota decisió té el seu risc, però, no havia sigut així fins ara?
Respira agafa aire tornem a començar. Respira, per art de màgia els murs ja no estan.