Això pensava jo…


Vaig alçar la persiana de la finestra del dormitori que està situada en la part de dalt de la casa, vaig observar que una persona, d’uns setanta anys, això pensava jo al veure el seu aspecte, anava amb boina i gaiato, caminava lentament i semblava arrugat per els anys. La persona en qüestió, vaguejava pel carrer i em vaig fixar que portava un pot de pintura d’esprai en la mà. El vaig veure anar directe cap a una paret blanca i neta, d’una blancor lluenta, atractiva, impol·luta deixe blanc que els pintors aprofiten per començar qualsevol creació, això pensava jo, fins que arribà a la paret de la que estic parlant, seduït, extasiat, com si es preparara per a l’inici d’un ritual místic, espirituós i alliberador, això pensava jo. És clar, davant d’ell tenia un llenç en blanc immaculat que podia donar molt de joc. Sacsejà el pot de pintura, segurament de color negre (que no és un color, és la absència de color) això imaginava jo perquè vaig relacionar blanc-negre i amb total normalitat com si l’acció que anara a realitzar fos la més rutinària del món alça el pot a l’altura dels seus ulls, encarant el dispositiu per on surt el líquid cap a la blanca paret i començà a pintar o almenys això pensava jo.
Vet aquí, que el que passà després em sorprengué de manera grata, més que res perquè trencà la monòtona harmonia que sovint impregna els carrers de qualsevol poble del nostre entorn. La pintura no era de color negre (que no és un color), era roja i no estava pintant, sinó, escrivint. Segurament algun vers, algun lema reivindicatiu, alguna declaració d’intencions o proposta romàntica, això pensava jo. Pareix ser que just finalitzada la tasca, tota la parsimònia amb la qual semblava estar lligat desaparegué perquè d’imprevist mirà cap a un costat i cap a l’altre amb moviments furtius i neguitosos. Quan comprova que al carrer no hi havia ningú i ningú l’havia vist, això pensava jo, va soltar el pot d’esprai eixí a corre cuita en direcció les afores del poble, això pensava jo, més que res perquè eixa era la direcció que mamprengué l’home. Era curiós com encara li responien les cames doncs per l’edat que aparentava i la manera de moure’s haguera jurat que es desmuntava per el camí. Però, no va ser així i fins el dia de hui no l’he tornat a veure ni per el carrer ni per el poble.
Com no veia des de la finestra el que havia escrit vaig decidir baixar al carrer i comprovar-ho en persona, cal nomenar que la paret blanca de l’edifici formava part del pati de l’institut public i l’escrit en qüestió deia:

Sóc jo que m’he fet més intel·ligent
o és el món que s’ha tornat més idiota.

Estava signat, per un tal “Sentit Comú”.

Que cosa més estranyes, tan difícil de veure hui en dia entre els més joves desencantats amb un futur gens fàcil per davant o la gent de mitjana edat, tan donada a fer les coses correctament o de manera políticament correcta, com s’esforcen els més cívics en dir-nos reiteradament, emparats amb el proteccionisme sovint massa extrem. Rebel·lia de la tercera edat, vaig pensar. A l’home no el vaig tornar a veure, no sé si era del poble estava de pas o…Però, això només ho pensava, perquè pensar només és un procés no és precís arribar a cap conclusió. Als pocs dies vingueren els treballadors de l’ajuntament i tornaren a deixar, no, sense abans fer-se els comentaris recriminatoris entre ells en veu alta, dient com de salvatges eren els joves de hui en dia. No tardaren en deixar la paret igual que abans, blanca i pura i perquè no dir-ho avorrida. Quan la deixaren blanca per complet una estranya sensació s’apodera de mi i de la meua ment, doncs, em feia enyorar el curt període de temps en el que transcorregué la paret amb la frase pintada simplement perquè li donava un motiu a eixa blancor, li oferia un aspecte més viu i sobre tot perquè em feia pensar infinitament més que tota una paret en blanc. O això pensava jo…

Anotació mental: algú, qui siga, vindrà i tornarà a escriure i espere amb ganes que em faça pensar, dic jo qui serà…serà l’home vell, serà un jove…seré jo.

brick_wall_smile_graffiti_2154616130b62

Quant a atticuscrow

Un cúmul d'imperfeccions que creen una imperfecta perfecció
Aquesta entrada ha esta publicada en Relats breus en valencià.. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari