Condemnat

Entre quatre parets, ofegat per un pertorbador silenci, reste quiet mentre una suor freda recorre sense descans el meu cos. Sent en el meu interior com la comitiva fúnebre comença la seua angoixosa marxa i en la llunyania fora d’esta habitació sonen campanades a mort. No sé si repiquen per mi, però, ho pareix. Estic en mans d’un assassí que té nom: Hepatitis C. Recollit en la soledat dels meus pensaments repasse cada instant de la meua vida com si aquests per art de màgia revivaren, tornant-los a sentir de manera tan intensa que pareix que els assaborir. No és així, el passat no es fa present i el futur, sempre fosc, és l’ombra d’aquell futur que innocentment m’havia imaginat. Em sobra voluntat per cridar al món sencer que estic més viu que mai, però, em falta força. La perd cada dia i cada i dia tinc menys temps, se m’acaba el crèdit i he esgotat els estalvis de la meua vida i part de la meua muller en tractaments i visites als doctors, en professionals i experts. Tots coincideixen, el fàrmac promés no és un miracle, potser tampoc la solució, però amb un 95% d’èxit s’ha convertit en la meua única esperança, no sóc home religiós, però, només déu sap el que he pregat estos últims anys per veure una llum en un túnel que aparentment no té final. He observat, quan no se n’adonen de la meua presència a la meua família, la veig patir el meu sofriment i em sent culpable de no poder fer res i este sentiment s’afegix al meu dol, em sembla que tot és dolor en este món. Tan sols un desig m’allibera de tant en tant d’este calvari, veure a Cristina i a la meua filla somriure i riure tan fort que no s’escolta cap cosa més. És un dels pocs moments en el que tinc un descans, imagine que estem en la muntanya, prop del mar i l’horitzó liquid que se divisa amb claredat en els meus somnis ho inunda tot de calma i quietud, són pensaments que duren segons que per a mi són hores. En la habitació de l’hospital on per mil·lèsima volta estic ingressat hi ha una finestra que deixa passar la llum del dia. Una llum que en entrar per el badall de la cortina es difumina, formant ombres que oculten el rostre dels colors, tot és gris, un escenari secret de colors apagats i matisos ocults als meus ulls. Assegut en un costat del llit espere el veredicte que m’allibere d’este turment o em submergisca en la desolació. En el corredor s’escolten unes passes, pareixen coixejar, que dubten, que vacil·len al caminar, són passes ferides, passes a ritme de mort. De sobte, es detenen. Una penombra m’abrigalla les esperances. Una llàgrima aguaita pels meus ulls engroguits. Puc sentir uns plors que m’esgarrapen l’ànima, tot seguit una rialla, infrahumana, cavernosa, humida i alhora seca. Una rialla amarga impotent que ix d’una presó per precipitar-se per un barranc sense fondo. Es reprèn la marxa puc escoltar les passes apropar-se fins a mi, qui siga, està a l’altre costat de la porta. I tinc por, no vull obrir perquè no puc escapar. Estic acorralat en un món més gran que esta habitació. S’obri la porta. És Cristina, amb la mirada perduda i els ulls plorosos em dona la sentencia de mort, no li ha fet falta parlar. Es deixa caure als meus braços desconsolada i esclata en un riu de llàgrimes que em trenquen el cor en mil bocins. He de ser fort i fer front al poc que em queda de vida amb un somriure, necessite que ella el veja i li’l regale a la meua estimada i la bese, l’abrase, li acarone els cabells per sentir el seu tacte fi i li dic que no pense en el pitjor mentre jo estiga viu. El que és real, és que l’esperança s’esvaït com la boira del matí que no aconseguix quallar. Tot i sentir la calidesa del seu cos contra el meu i ser reconfortant, la meua ment no està en la habitació, se’n fa difícil amagar el que sent al meu interior i prompte m’unisc a Cristina en un mateix plor. No hi ha medicament, no hi ha cura. Un so esgarrifós, penetrant, com un crit molt agut, ompli la meua ment i amb eixe crit es queda tot en silenci. Mai de la vida he infligit castic o pena alguna a cap ésser viu ja siga animal o humà, mai he fet res deshonest i he tractat sempre ser sincer amb la gent i amb mi mateix, mai he pecat diria, si fóra religiós. Si hi ha un culpable de la meua situació, done fe que és està maleïda malaltia, no culpe a ningú més, però, sóc conscient en ple segle XXI que tot hi haver-hi medicaments que podrien alleugerir el meu dolor sóc víctima d’una fràgil societat que inexorablement està perdent el nord. Si la infecció del fetge no és el resultat de portar una mala vida ni tampoc de l’atac de cap virus causant, si que és cert que ho és d’una transfusió de sang que estava contaminada. Sé que quan va ocórrer hi havia menys coneixements del perill que suposava, però, no puc deixar de pensar-ho. En estos instants que sé que la meua mort pot vindre en qualsevol moment, pense en la meua malaltia assassina, pense amb el seu possible remei, pense que estic desemparat, que s’han oblidat de mi per el camí, que només importe a quatre persones tot i que estic segur que al meu enterro acudiran moltes més, pense involuntàriament encara que ho evite pensar que sóc víctima d’una vida injusta, d’una democràcia moribunda, com jo, d’un govern venut al mercat, al poder de les farmacèutiques, d’unes lleis ineficients que no s’ajusten al ritme dels temps, però, el que més em turmenta és que em sent traït per aquells que sempre m’he esforçat a respectar. Ho sent molt, cregueu-me de tot cor, necessite i vull descarregar este pes que m’ofega i que si no ho dic ara no ho podré fer mai més, però, em dol pensar que he sigut oblidat per la mateixa societat. Sóc pobre i estic condemnat a mort per no poder fer front al cost d’un simple medicament que em podria, perquè no dir-ho ara que estic sentenciat, haver-me salvat la vida.