L’abraç

  “En esta insigne institución, reírse alegremente es un grave desacato
no sólo a la autoridad, sino al espíritu de castigo,
arrepentimiento y duelo,
que conduce a la bien publicitada por todas las esquinas

Reinserción, que tratan de imponernos.”

Patricia Heras, Putas cárceles de papel.

La monotonia de repetir el mateix dia rere dia, la rutina de parlar amb persones diferents, sempre amb el mateix discurs, unes més directes, persones amb arguments pobres per la manca de coneixements i pocs recursos, d’altres per creure’s massa el seu paper i donar-se massa importància acabaven d’igual manera sent insubstancials, personatges pseudointel·lectuals donant classes de com s’ha de viure, però, ni ells amb la seua infinita saviesa poden saber-ho amb certesa, pedants, que diria el meu avi. Tot este desgavell de conviccions conviuen juntes i cada convicció o raó individual pesa més que la dels altres. Entre crits de mitges veritats no es veu el present. Un present que sempre està en temps present, no varia, el passat és temps passat i el futur per vindre es projectat per el present. No ens adonem tenim, la falsa il·lusió d’un futur que mai arriba, almenys per als que patixen aïllats en un temps dictat amb un ritme marcial. No existix el futur, el passat ja no està, només present.
Adam cavil·lava, notava com el cervell i el cor cada cop li pesaven més, reflexionava sobre el assumpte que ell anomenà “el conjur del psudos-” mentre caminava encisat amb les seues passes sense mirar si era camí de pols, d’asfalt, de llamborda o hi havia algun clot per on transitava. Tenia que estar alerta perquè ell volava, més que volar era levitar el que feia, encara que a penes fóra un centímetre del terra, el més curiós del cas, és que ho feia entre dos o més dimensions quan entrava en este estat somniòtic. De tant en tant la salutació d’un veí o el remor dels cotxes el feia alçar la vista i li recordava que podria prendre mal si continuava amb el seu estat de *somniolescència, ja que la visió d’un món i l’altre era confosa i s’intercalaven. La incertesa de quin dels mons trepitjava era present a cada pas. Llavors lentament disminuí el ritme de les seues passes havia arribat al seu destí, una casa vella reformada amb l’esforç dels seus pares. Lluïa com sempre humil, acollidora com una llar de descans i familiar, però, la realitat oficial embrutava este pensament. En què es convertiria esta llar sinó poguera fer front a les despeses d’electricitat i d’aigua? En una cova segurament, es preguntava i contestava Adam. Es va imaginar una confortable cova de temps prehistòrics, una cova que resguardava als nostres avantpassats de les inclemències de l’oratge, del fred malaltís i de la calor sufocant. Hui no fa mal temps. – Pensà Adam i mira el seu voltant. En front de la casa hi havia un parc amb arbres al que s’accedia si creuaves el carrer. Els arbres mostraven part del seu esquelet, encara quedava temps per a que arribara el fred i les fulles més fortes i resistents es veien prou verdes. La gent passejava aliena a un altre menester que no fos el que en eixe moment tenia entre mans, avis amb els seus nets, parelles de joves festejant, mares, pares, quadrilles de xiquets inquiets i solitaris amb el seu ordinador portàtil asseguts en els bancs de fusta que adornaven el passeig del parc. Estos últims no solien passejar molt. En el poble de Santa Faç es respirava un ambient tranquil, calmat, quasi quiet, només els crits, rialles i plors dels més menuts trencaven està aparença de poble vell, cansat, freturós d’il·lusió. Adam es mirà la mà que duia la clau, mirà al pany i tornà acomodar la clau en la butxaca de la cama dreta, on ell solia posar-se les claus. Li posseí unes ganes estranyes d’anar cap al parc i seure en un dels bancs de fusta. No tardà en creuar el carrer, entrar per una dels camins i en el primer banc que trobà seure i formar part del parc encara que fóra per unes hores. Deixà de pensar i observà, simplement observà. Al cap de dos hores el cel anunciava l’ocàs del dia. Les ombres desfilaven com si foren estranyes i delicades criatures que variaven de forma i s’estiraven i s’allargaven de manera capritxosa. Tal volta presagiaven la seua mort quan la nit es desplegue mostrant part dels seus secrets, quan la foscor regnara soterrant la llum del dia, però, serà una falsa mort, les ombres no moren si hi ha llum. Si és veritat que en eixe moment la nit pintava el color del cel, el matí que portarà el dia, esborrarà qualsevol marca nocturna.
L’horitzó engolia lentament la llum, deixant un rastre de color rogenc, una fràgil línia tant bella com fugaç que s’esvaïa com la boirina del matí al entrar en contacte amb els rajos del sol. Ara, era el color negre el que conqueria el cel abans blau i l’alternança de contrastos encisaven als espectadors que contemplaven este espectacle gratuït, tanmateix, deslluït per l’oblit. Es podia observar com el cel anava adquirint un matis més fosc, que pausat, però, amb determinació ocupava l’espai buit deixat per el dia. Adam, es sentia privilegiat, captivat com ho estava amb el meravellós misteri de la naturalesa, un misteri que es descobria davant d’ell. S’obrien les portes a l’infinit, el cel aguaitava decidit a mostrar l’altra cara, el secret universal que ensenya, però, no explica res. Sense pressa la nit caigué acompanyada dels pensaments i les preocupacions d’Adam. Inquietuds que s’agitaven i vibraven al compàs de la llum intermitent dels estels que s’unien al goig de celebrar l’avinguda d’una nova nit, una nit com qualsevol, una nit diferent com totes. L’escenari canvia i sovint no ho notem immersos en la monotonia d’un caminar en cercles. La indiferència i el fet d’ignorar són uns conceptes que cal saber administrar, no perquè s’ignore deixà d’existir, no perquè et siga indiferent desapareix. No tot és important, però tot, té la seua importància. Tornà alçar la vista cap al cel negre tacat d’espurnes brillants que escortaven una lluna que deixava entreveure mitja part de la seua cara. Notà com l’espai, el temps i tot allò que no és veu a simple vista es descomponia per poc després entrellaçar-se i entrar en un estat harmònic. Ell ho relacionà amb la genètica, amb l’herència, era com aïllar un gen que s’extrau d’un cromosoma per recol·locar-lo en un altre. La informació es veia alterada, les realitats també degut a la acció d’un gen aleatori que encadenava una serie de missatges positius i negatius de manera simultània. Llavors relaxà el cos com mai ho havia fet, seguia observant amb deteniment, els arbres, les flors tancades, olorà el perfum de la terra seca, l’aroma de la rosada avisant amb antelació que prompte acompanyaria a la nit almenys en este trosset de món. Tancà els ulls intentà ajustar el temps, el seu temps amb el del seu voltant, l’objectiu era entrar en harmonia amb allò al que pertanyia, era esta sensació que en secret l’atreia la que el turmentava amb cants de sirena? Era açò, el despertar?
De colp i volta, s’oblidà d’ell mateix n’era conscient que l’equipatge d’este viatge tenia que ser lleuger. S’endinsava en un món perdut en l’infinit, unes terres de colors apagats, terra que la pols acumulada li reclamava al record. Baix de la pols, s’amagava l’ànima d’un xiquet. Adam no es va sorprendre i reconegué la seua empremta la seua essència, oculta durant molts anys. Somnis partits amuntegats com peces d’un trencaclosques, somnis encara vius desitjant no despertar per tornar a somiar de nou. Conviure amb el dolor, dolor d’altres éssers, nodrir-se d’ell, del dolor més humà, l’esperança, sentiment que havia fet d’Adam no un àngel, tampoc un dimoni, ni un justicier, més bé un viatger, una persona en recerca del seu lloc a l’univers. Tots estos esdeveniments que transcorrien aliens al temps, a les hores, minuts i segons li descobriren qui i què era ell. Era un xiquet, sempre ho havia sigut i ara també. És fàcil pensar que el que estava experimentant era una mena de transició cap a un canvi. Sent un humà deixava de ser-ho. El concepte, vida, creava una nova forma d’existència i d’una existència més vella renaixia la vida, s’iniciava la neomorfosi i en el transcurs d’este canvi s’havia de morir, desfer-se del que u, no és. Adam no era la culpa sobre ser culpable, no era innocent i es diluïa en un recipient replet d’innocència, no era un enamorat, sinó, un amant. Conscient de la seua inconsciència, solta la càrrega emocional de totes les experiències viscudes, de tots els records, de tot el que havia aprés, tot allò amb el que havia estat en contacte, relacions personal, laborals, de convivència i les deposità de manera simbòlica d’una maleta de viatge, la observà amb calma com si estiguera vetlant a un estrany. Passaren cinc minuts que transcorregueren amb silenci. De sobte escoltà. – No estàs complet. – Era veritat, es sentia incomplet recollit en la seua soledat li faltava alguna peça per assimilar el caos. Al mateix temps es veia atret per una presència que li era familiar, però, desconeixia. Se n’adonà que no estava sol. La sincronització necessitava d’una altre ésser, els dos units es buidarien i s’omplirien alternativament buscant un equilibri. S’armà de determinació i afina els oïts en recerca de la font d’on provenia la melodia obscura, una cant tan hipnòtic com atraient, la visió d’un Ulisses deslligat li recorregué la ment, veia a Ulisses lluitant contra el desig que despertaven les veus de les sirenes, veus que el conduïen cap al desastre, però, l’heroi reacciona a temps i la decisió ferma de retornar a la seua estimada Ítaca l’ompli de força i no sucumbí al desig pertorbador de les belles sirenes, simplement perquè no era el seu camí. Aleshores, començà a caminar sense rumb amb la mirada fixa perdent-se en el cel de la nit.