Mel de baladre

Oronella, fes niu.
Oronella, no tens llar.

Estacions asimètriques,
la tardor s’ofega,
l’estiu estreny;
cada cop amb més força.
Vents del nord, hivern cru,
veu que glaça la sang;
no sonen himnes en la processó dels herois difunts.
La primavera és un tràmit, i les flors no mauren mai.

Mel de baladre,
no hi ha dolçor, tot és amarg.
Mel del dimoni, verí mortal.

Abelles confoses,
eixam suïcida.
Pol·linitzen flors enganyoses,
elaboren mel d’on mai es podrà.
Baladre, omplis jardins,
sendes de terra, i les voreres dels rius,
no és d’estranyar que de camí al cementeri,
també se’t veja acompanyant a la mort.
Colors rosats i innocents,
blancs purs que es poden tacar,
grocs com el sol de l’estiu,
matisos bigarrats, homogenis,
rojos com la sang.

Mel de baladre,
Sempre amarg, mai dolç.
Mel tòxica, mel de la mort,
verí que adorm…

Oronella, compte on fas niu.
Oronella, el viatge és llarg.