Decandència

Impossible caminar
i no entropessar amb els cossos dels dorments,
vides deambulat cap a una sola direcció,
simulacres en mode automàtic.
Incapaços de plorar, riuen sense motiu.
El dolor es recrea en el turment,
la tortura van augment,
com menys resistència,
més dol, obscuritat, por i ferides,
ferides cosides, cors trencats.
El corb gralla, el llop udola,
els grills xerriquen, senyalen una nit negra,
d’hores que transcorren lentes,
és curiós els dies cada cop són més brillants,
la llum del dia es fa més molesta;
enlluerna de tal manera que ningú reconeix
quin és el camí ni tampoc qui l’acompanya.
És la dictadura civilitzada,
Són les quimeres que portem al llom.
Tinc les mans plenes de llagues.
Fins ací he arribat,
no suporte seguir amb este esforç inútil,
Úlceres invisibles als ulls,
el cansament d’estirar esta soga,
una corda que acabe de tallar,
un lligam, unit a un sofriment que no necessite.
Sóc lliure i la meua condemna
és estar a l’altre costat dels barrots,
és no caminar en cercles dins d’una presó.