“En esta terra de mediocritat i volàtil. Has d’entendre que els dimonis es mouen amb esgarrifadora comoditat, has de comprendre que no estàs forjat amb el temple dels miserables, ni fluix en el teu interior l’amargura de la covardia, però, et sents en deute, Un deute que et servix per protegir, per estimar, per conservar allò que porta vida i està viu. Ets conscient que el món no sap canviar i les bones maneres són embrutades per personatges que es tapen les mans tacades de sang, amb; guants blancs. Ho veus i maleïxes el dia en el qual els ulls albiraren el que hi ha a l’altre costat de l’horitzó. Una terra verge. Immensa com l’infinit, fèrtil com la imaginació d’un nen. Eixe dia el procés de neomorfosi recompongué les partícules del teu cos i reubica l’ànima en un indret ocult, On ningú, menys tu, poguera veure-la. Eixe dia, la veu-muda cridà. Al diable li cresqueren ales d’àngel i un monstre protector nasqué de les cendres d’una persona qualsevol, anònima i d’origen incert. Un monstre per salvaguardar-se d’un monstre.
I esmoles els ullals. Vigilant, amb inquietud, esperant que no invadisquen la teua integritat. L’únic que desitges és seguir el teu camí en pau…”
Les ales de Atticus
L'Apòstol Deïcida 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.