Les esquerres de l’extrem dret

Quan la mà dreta es disfressa sense perdre l’essència.
Quan la mà esquerra treballa a dretes
oblidant, per a què; està a l’altre costat.
Quan la mà dreta creu que els esquerrans
treballen com els destres però, en l’extrem oposat.
Quan no es vol veure en la diferència, la necessitat
de cooperar per sostenir el món amb la col·laboració
dels dos apèndixs moguen-se de manera independent.
Tot, per a un suposat mateix fi.
Quan observes que el resultat és desigual i que
les promeses no canvien de significat.
Quan alienació és una direcció en qualsevol dels sentits,
dóna com a resultat: sempre s’ha fet així.
Perds allò que t’unia a un cos primigeni.
El que està a l’abast d’un costat
se’ns ven com un sacrifici i no està a les nostres mans,
construir ferms ponts per creuar a l’altra vora del riu.
No som exemple de conciliació, no som família,
som el reflex d’un espill esmicolat en mil bocins.

Som el no-res dins de la totalitat d’un buit.
Mans buides, mans lligades, peus encadenats.

Qui mana no fa, deia el pare.
Qui envia no va diu la mare.
Tothom té drets menys els exclosos per llei.
Responsabilitat ningú i ningú són
les persones que administren
esta casa de prostitució i vicis sans
en què s’ha convertit la societat.
Tan sols els peons, esgotats pel treball;
suporten el pes de l’altar.
Fills malcriats en la dolçor de la mentida,
educats en la violació perpètua de les ments,
pensaments estripats amb una navalla rovellada.
Polítics escollits pel poble per continuar
l’adoctrinament de la perversió
i et miren amb ulls innocents.
Ningú és just, només es salven aquells
tacats per la modèstia que no els deixa créixer
en un món dominat pels que impartixen justícia.
Si hi ha mà dreta, no té mà esquerra.

Veure, escoltar i callar.
Observar, pensar i sentir.
Perquè el silenci és profund com l’univers
i el soroll superficial com la muda de pell d’una serp.
No em refie de cap persona que en preguntar-li:
Per què?
Em responga: sempre ha sigut així…