El cim

És hivern. Són les set de la vesprada i la nit ha caigut a plom en este racó apartat del món. Estic sol. Fa fred. El pitjor del fred és el fred. Es fa dificultós imaginar o pensar en una altra cosa mentre puge cap amunt i em dic. – Estic segur que l’infern és un desert de gel.- Vaig triar el camí més llarg i costós, ho vaig fer sense pensar amb les conseqüències. Jove, idealista i passional; una combinació perillosa si estàs rodejat de joves-adults, ideals buits de fets i passions que es consumixen com el paper al foc, com la passió dels amants que no s’estimen. Vaig pecar en no valorar el que tenia al meu costat. Els consells del pare, abans desoïts i ara tan presents. La tendresa de la mare que em protegien tot i que em pensava l’amo del món. Els amics invisibles que m’acompanyaven mentre era arrossegat pel riu de la desesperació i els vicis. Vaig tornar a reincidir en el pecat quan em vaig menysprear i flagel·lar amb pensaments victimistes que m’enfonsaven en l’arenosa neu que cobrix el pic. Paralitzat no avançava i restava quiet les nits fredes o caloroses, assetjat pels fantasmes suïcides. I pel dia la inòpia s’instal·là en el cor. Any rere any, mig moribund, veia com persones que estimava i altres que no, escalaven els seus pics sense problemes. La majoria trià camins fàcils però no per això menys bells i legítims. El verí de la sal corria lliure pel cos i la dolçor era tan atraient…
Durant anys vaig observar tot el que ocorria davant de mi, però, mai el que hi havia al meu interior. Encara quedaven forces, fets i paraules del pare, l’escalfor de l’abraç de la mare i l’amistat dels bons amics. Una espurna de foc s’encengué dins de mi i em vaig alçar d’on m’estava podrint. Vaig començar a fer camí, els ho devia i no podia quedar-me quiet. Amb el cos envellit pels mals vicis, vaig carregar amb una sola determinació: arribar fins al cim. El temps no passa debades i un pas d’aquell jove ara són tres. Amb el vertigen emmalaltint la ment vaig pujar les parets més verticals. Contaminat per falsos déus em vaig purificar cremant les toxines. Un cor ple d’errors i cicatrius que bategava amb tanta fortor que semblava marcar el ritme. No es veu res, tot es foscor. No puc ni dec, quedar-me quiet. He de seguir, ja he fet el més difícil. Amb la soledat de companya he conegut el meu vertader jo. I sóc únic, este tret és el que em diferencia i em complementa amb la resta del món. Sóc una nota i sense mi la melodia obscura no sona igual. Entre pensament i pensament el meu pas lent però, ferm només té una voluntat, i, no és altra que la de trobar dalt de tot, la llibertat. Llibertat, per descobrir els monstres que viuen, no en el silenci ni en l’obscuritat, tampoc en el so i la llum, si no amagats en les ombres que projecten els cossos. Tan sols uns metres i les respostes es desplegaran davant de mi, en el cim. En el camí més complicat he trobat el descans.