La vanitat del progrés

“Qui per distracció o incompetència detinga,
encara que només siga un moment,
la marxa de la humanitat, serà el seu salvador.”

Emil Cioran.

Ecologista convençut, sempre preocupat pels problemes del món, ferm activista, sempre lluitant pels éssers vius que no es poden defendre, pels drets dels animals. Estava contra la tala de paratges verges i protegits, precursor dels habitatges sostenibles, amant de la terra, ciutadà del món, etc. Denunciava contínuament la utilització indeguda dels conreus i el seu consum abusiu. Capitanejava exèrcits d’abnegats soldats que lluitaven per un món més net, més respirable, menys contaminat. Un exemple. Un referent mundial.

Hui, era objecte d’un merescut homenatge pel seu incansable treball a favor dels desprotegits. Acudiren grans personalitats de tots els indrets del món, estrelles del cine, propietaris de negocis de dubtosa sensibilitat mediambiental, ministres i presidents; alguns d’ells reticents a complir els pactes internacionals que protegixen la Terra d’un espoli continu, advocats que defenen bones causes i altres casos de més foscos, cantants compromesos amb la lluita, activistes de renom, etc. Una mescla molt peculiar. En acabar el convit, els convidats reclamaren a crits l’aparició del responsable de reunir a tantes celebritats internacionals. Aleshores, l’heroi pujà a l’escenari on tocava una selecta orquestra i pronuncià unes paraules d’agraïment que entre plors i a dures penes va poder finalitzar. Sense previ avís sonà “Love is in the air” de John Paul Young. Escena que quedà registrada en tots els noticiaris d’arreu del món. Ara, els llibres d’història parlarien sobre un home que havia canviat la visió del món amb les seues contínues reclamacions. Fins i tot, obligà a grans estats, països i nacions canviar lleis i maneres de pensar, obsoletes pel desgast del temps. Una nit memorable, tot l’esdeveniment quedà degudament documentat. En acabar-se la cerimònia, després del ball, l’homenatjat va voler quedar-se sol, rememorant en tan digne escenari el reconeixement i l’esforç de tants anys. Un treball que li donava sentit a la vida. De sobte unes ansies urgents per anar a l’excusat li pessigaven com fines agulles a l’entrecuix, massa emocions amb tan poc temps. Es dirigí cap al bany més proper. Quan tota l’emoció va ser evacuada en forma de pixum, mirà el rellotge, es feia tard i era hora d’anar-se’n. Llavors, es trobà davant d’una conjuntura delicada; no sabia que fer: o eixugar-se les mans amb tovallons de paper, la qual cosa no li agradava. – ¿Quants arbres moriran per convertir-los en paper per a què després ens acabem eixugant les mans amb ells? – Es preguntava de manera retòrica. Però, l’alternativa no era molt millor, consistia a posar les mans baix d’un eixugador elèctric. Un aparell que consistix amb un ventilador que espenta la calor produïda per una resistència – Un Consum innecessari, pensava ell. – Ecologista de vocació. Ja, consagrat per l’experiència i el reconeixement merescut; se les ideà per trobar la solució més pràctica.
Un amant de la vida és una persona de recursos: utilitzà l’interior de les butxaques. Tancà la porta del teatre amb un gest de satisfacció, observà que hi havia poc de trànsit i en un to clar i correcte digué: Bona nit, demà més. Dit açò travessà el carrer i agafà el bus que el deixava just enfront de sa casa.

L’acte va ser divendres i l’edifici no es tornaria a obrir fins divendres vinent. En tot eixe interval de temps les llums de l’excusat estigueren sense apagar i l’aigua d’un dels lavabos oberta. No deixarien de xorrar i il·luminar tota una setmana sencera. Consumint i malbaratant recursos energètics, en altres paraules. Ecologisme de paga.