Dicapacitat city 1ª part

Recorde amb nostàlgia quan l’avi Amalio em feia agafar la cadira de mesures reduïdes adequades al meu cos i ell agafava la seua. Ell no tenia cap cadira especial, cada cop agafava una de diferent. Eixem junts al carrer per tastar la incipient calor que es desprenia dels primers dies de primavera. L’avi em contava històries sobre la guerra civil i que el seu enemic era una idea de poder sota la dominació d’una elit imposada per les armes: feixisme en la seua faceta franquista. Quan la calor ens havia entrat al cos, Amalio començava a relatar les penúries de la guerra, a saber, la fam, el fred, la llunyania de la família, etc. El relat que més m’encuriosia era aquell en el qual va ser ferit per la metralla d’una bomba i escapà del camp de batalla cap a les muntanyes. Contava com amb el cos malalt i arrossegant la cama ferida aconseguí aplegar a un poblat perdut i ocult en el bosc. Allí, la majoria de la gent posseïa alguna classe de discapacitat. Tan sols unes poques persones no patien cap disfunció aparent. Tingueren cura de les ferides sense fer-li cap pregunta. Tampoc per quin bàndol lluitava en la guerra. Quan es va sentir prou fort per a caminar es quedà sorprés del secret que guardava el poblat. Persones coixes, mutilades, amb una certa discapacitat mental (normalment són aquelles persones que no porten mai malicia quan converses amb elles). L’impactà profundament el que hi haguera moltes dones. La majoria havien perdut a les seues parelles i fills. No obstant l’esperit combatiu i alegre no s’havia perdut. Passejant pels quatre carrers, farcits de cases de diferents estils arquitectònics; unes decorades amb belles pintures i murals altres desproveïdes de color. Més cap a dalt on el bosc s’enfosquia més, en la part més alta del poble es construïa una espècie de temple. I es dirigí cap allí. Observà com un coix arrossegava un carret ple de rajoles i un manc feia de paleta dalt d’una bastida molt rústica però ben pensada. Pareixia que aquest indret el temps portava un ritme més lent. La gent es movia sense pressa. Quan s’aproximava l’hora de dinar o el sopar es reunien tots dins del temple inacabat i repartien el que havien recollit, cultivat, caçat o aconseguit del món en guerra, és a dir, fora del seu territori. Una volta el recapte havia sigut arreplegat, cadascú, el gaudia en la intimitat o amb companyia. Quan totes les ferides menys aquelles que cicatritzen en el cor van ser curades el meu avi amb molta pena va haver de deixar el poble. No podia fer patir a Concepció, la seua parella. Segur que anguniada esperava alguna notícia d’ell. Abans de marxar es va reunir tot el poble i en unanimitat decidiren tapar-li els ulls perquè no reconeguera el camí. També li feren prometre que mai revelaria el seu secret. I així va fer l’avi. Menys amb mi, potser, m’ho va confiar. Per a mi sempre havia sigut un relat d’Amalio, un de tants. Des que el metge del poble (reaccionari i acomodat) no va voler signar el paper on es demanava a l’estat ja democràtic un sou per mutilat excombatent, no parava de repetir-la, tenia fixació amb aquesta història. – Tan fàcil com és cuidar-nos. – Em deia.

Fa temps d’açò, l’avi ja no està. No són bons temps per als més desfavorits. Tampoc dolents, falta explotar el potencial. He de localitzar el lloc on l’avi va trobar esperança i voluntat. He d’anar-hi a Discapacitat city.