Somni. “La fera salvatge”. Part 5

Els corbs et vigilen en silenci,
expectants, dalt del roure mort.
Cada partícula de l’existència,
té el seu batec, el seu so,
la seua freqüència.
Afines l’oïda,
escoltes el soroll d’unes cadenes
a l’altra banda del riu,
la llum incandescent de la lava
deixa entreveure una forma animal.
Camina de manera pausada
en direcció a un cos estés en l’arena.
No recordes haver-lo vist fins aquest moment.
Veus amb claredat
les salvatges formes
de l’enigmàtica figura.
Un llop enorme,
de pelatge gris platejat.
Porta un collar de pell
i la corretja és una pesada cadena.
És llarga, molt llarga.
L’arrossega amb el cap ben alt,
amb orgull.
L’última argolla està trencada.
El grilló ha sigut arrancat.
L’animal està
a escaig centímetres del mort.
En obrir la boca fosca
aguaiten uns ullals
tan esmolats com el fred de la nit
i tan blancs com la neu.
Mossega amb fúria a l’altura del pit,
no engul els trossos de carn.
Els escopís amb virulència,
no se’ls menja.
Busca alguna cosa dins del cos.
L’estómac de la bèstia
és d’una grandària anormal.
Ressalta tant que penses,
potser, és lloba i està prenyada.
La fera segueix el seu macabre ritual
esquarterant el cadàver anònim.
Se’t fa difícil distingir que és el que busca.
T’esforces per veure millor,
prompte t’adones que el mort no té cor.
L’animal en comprovar-ho
deixa de mossegar,
resta quiet observant el buit del tòrax.
El cos mort; curiosament, no sagna.
Els corbs tornen a grallar
i una sensació de vertigen t’aclapara.
La bèstia clava els ulls en els teus.
No els pots apartar
de la salvatge mirada de l’animal.
Estàs atrapat en una teranyina invisible.
T’oprimeix, és un sentiment d’impotència,
et sents insignificant.
– On està l’ànima?
L’animal parla, la seua veu és ronca.
Un dolor intens et recorre el cos.
Sents com si t’esbudellaren
de dins cap a fora.
Hi ha una presó al teu interior
i una clau que l’obri.
Et refàs del dolor,
no et vols rendir.
La bèstia no t’intimida,
t’allibera.
El llop comença a moure’s
de manera erràtica, amb convulsions.
L’estómac de la fera sembla tindre vida pròpia.
L’animal sense deixar de bellugar-se
traça en l’arena un cercle, mira la lluna
i udola amb una força esgarrifadora.
Cada cop amb més intensitat.
Tremoles.
Sentiments contradictoris.
La fera vomita dos cossets.
Dues figures nues de la mateixa mida.
Són bessons.
Un nen i una nena.
Miraculosament estan vius, sorprén,
la voluntat per posar-se drets.
Et quedes atònit davant la visió.
Els somnis tenen una lògica diferent.