La veu

La mare taral·leja una cançó de bressol.
Les ones trenquen a la costa,
en tornar a la mar arrosseguen records.
Veus de sirenes, llenguatge prohibit,
el cant de l’abraç.
El mar et reclama, l’oceà t’ofega.
Clames que no et lliguen com l’heroi Ulisses,
lliure pretens escoltar
la melodia gravada al teu cor.
Perdut en un món en flames
el desig lluita per prendre forma definida.
Combat suïcida esperant una resposta
en un encreuament de veus.
Perdut en mig d’un incendi intencionat.
Som l’ona que banya la platja,
la vibració que recorre l’univers,
insignificants espurnes
plenes de vida.
Continc la respiració,
un segon, deu, un minut…
Sospire, no estic sol.
Dos estranys desorientats
es troben en la terra de foc.
Cant de sirenes per despertar
la veu a l’interior.
Cant de sirenes
per trencar el silenci,
que ens separa al dos.