Bram. L’accident quàntic.

Abans que existira l’univers existia Bram, la veu. Ni déu ni servent. És el temps, l’espai, la gravetat i el no-res. Bram és la vibració.
La saviesa dels arcaics parlen de la creació. Conten com l’univers va ser creat. Bram pronuncià una paraula: llum, i la foscor es convulsionà provocant la col·lisió de les partícules subatòmiques que limiten les diferents dimensions, temps després de l’impacte aparegué la llum. Passaren milers d’eons amb el multivers expandint-se. Aleshores, Bram tornà a parlar. Digué: vida. Iniciant una sèrie d’accidents a escala còsmica. Entre milions de col·lisions amb possibilitat vida es crea el món, milers d’anys després aparegueren els primers ésser vius, microscòpics, quasi invisibles, evolucionaren, sofriren catàstrofes a escala mundial, s’adaptaren, es diversificaren, nasqueren criatures monstruoses i desaparegueren. L’evolució continua sense fre. Finalment la humanitat va fer acte de presència. Som un accident còsmic. Una xicoteta roca perduda en l’espai que pel temps i la coincidència de la conjunció de diferents factors alberga vida. Els natius actuals anomenarien a la seua llar: Terra. Bram sospirà. Llavors, Bram es retirà entre els plecs de l’estructura quàntica. Arquitectura multidimensional que oculta allò que està i no es veu. Passaren eons i Bram, consciència existencial, so atemporal de l’univers observa l’evolució de la vida que s’havia creat accidentalment. D’entre tots els accidents vitals sols els humans trencaven la caòtica marxa de l’orde natural. L’energia, la matèria primera, els recursos de la Terra; tot, era consumit a una velocitat alarmant. Els valors humans que havien servit per a unir-se entre ells i crear societats, ara, no es respectaven. Inclús els més menuts eren el reflex d’un espill trencat. Cada nova generació heretava i afegia un error dels seus avantpassats. Cada cop l’autodestructiu bucle creixia més. Bram decidí manifestar-se als humans. Donar-los una segona oportunitat. Pensar que hi ha un patró, un orde i voler dominar-lo, és una il·lusió insidiosa, l’orde imposat no altera el caos. La teranyina social imperant era un parany, un suïcidi i l’autoextinció. Bram, és conscient que la humanitat té potencial. Ell és la vibració primaria, el món, i, nosaltres som ell. Aleshores, l’univers es replegà en si mateix en recerca de la seua essència. Bram, l’existència, el tot; es comprimí en un punt minúscul, imperceptible i des de eixe punt insignificant es a manifestà als humans. Obrí una singularitat multi existencial en un parc semi abandonat d’una ciutat-estat qualsevol. D’entre tots els éssers vius, escollí la forma d’un arbre, símbol de la immortalitat en la Terra. Del tronc mort pot nàixer un altre arbre. Llavors, esgarrà la fina tela que entrellaça les realitats i aparegué de manera simultània una llavor i un arbre del no-res. Així i tot, l’arbre no existia, encara. Tampoc la llavor havia sigut plantada, encara. Aleshores Bram vibrà:

Som la pols i el camí,
som déus i cendra,
l’anomalia i la incertesa,
el passat viu,
el futur d’una nit estrelada,
sempre present.

Som la solució, el problema i el resultat.
Sóc l’univers.
Sóc tu.

En ser pronunciades estes paraules l’univers sencer sentí la vibració expandint-se com les ones provocades per la caiguda d’una pedra en un immens llac fosc i profund. La llavor-arbre queda en un estat letàrgic en espera que algú la plantarà per a què es formarà l’arbre; mentrestant, tot al seu voltant prosseguia la seua rutinària marxa.
Els humans creient-se déus i senyors de la seua llar no eren conscients. Si estaven vius era perquè eren el resultat d’una sèrie de cataclismes que es produïren en l’espai. Menyspreaven la vida. La seua existència no tenia cap sentit, eren, són i seran un accident. Bram no és déu ni servent, Bram disposa. Bram va fer un riure innocent, com el d’un nen i de la seua rialla es creà una commoció a escala còsmica. La Terra, sentí la terrible sacsejada. Este agitament provocà l’alliberament brusc de l’energia acumulada en el seu interior i un sisme d’enormes proporcions recorregué la Terra fracturant-la en diverses parts. Esta catàstrofe planetària seria l’inici del fi d’una idea errònia de civilització global. Una quarta part de la humanitat morí pels efectes del devastador terratrèmol. Dues quartes parts més, per malalties, guerres i conflictes pels recursos energètics i matèria primera. El sisme no va fer cap distinció entre pobres i rics. Bram és com la veritat. No és cruel, és crua. Un nanosegon de la seua rialla va ser suficient per a canviar el tempo vital i modificar l’existència. De sobte, tot es ralentí. Com una escena de pel·lícula a càmera lenta. Lentament les fractures provocades pel sisme es tancaren menys una escletxa, una obertura, espaciotemporal, en un parc de la ciutat-estat. La vida sospirà novament, tot, no estava perdut. Bram somrigué satisfet esperà que algú trobara la llavor, l’arbre i el fruit. El vell orde moria, el nou orde no servia. Alguna cosa havia canviat en la Terra. Aleshores persones de tot el món començaren a sentir una sensació nova que els atreia cap al parc, indistintament de la seua ubicació en el món. Persones capaces de sentir allò que no s’escolta tan fàcilment; la melodia obscura. Cadascuna d’elles actuava com un metrònom natural, cadascuna de manera independent i amb un compàs distint d’alguna manera totes a l’uníson bategaven al mateix compàs. Sincronització somniòtica. Les primeres persones a arribar al parc de la dividida ciutat-estat, foren: Unus de la part nord i Versus del sud. La llavor va ser plantada, pel temps seria arbre, amb el temps seria fruit.
A eixe dia, se’l coneixeria com a: “la Manifestació Existencial”.

Exif_JPEG_420