El cant de les sirenes.

Pell, llar de la tempesta i la calma.
La fe seduïx amb paraules conciliadores
buscant un racó en un món diferent.
Refugi d’una ànima turmentada.
La veu d’una estranya domina els somnis.
El silenci ompli el cos de nostàlgia.
Voluntat en moviment.
És agradable, reconfortant, alegre;
m’atrau amb una melodia encisadora.
Records que el temps no ha viscut,
Plaer de no posseir res.
No trobar-me(te) sols
significa que el camí és llarg.
No puc assegurar poder aguantar dempeus,
tortura insidiosa, desproveïda de sabor.
Una mirada de complicitat, sols una,
em fa sentir feble, sensible, per què no; fràgil.
Les espines de les belles flors
penetren i esgarren sense compassió.
El dolor és assumible, m’enfortix, m’encoratja.
Sospirs que es renoven amb l’esperança
de conquerir l’univers.
El desig en mode d’espera,
apartat en la sala dels amants.
La llavor no dona fruit
perquè no arrela en terra ferma, però,
la vida s’obri camí
en els indrets més inesperats.
Lluita eterna com el temps que pot durar
tota una vida.
Mirar-se a l’espill,
veure reflectit
el rostre d’un xiquet.