Hivern. Acte I

El vent de l’hivern rossega amb afilats ullals
un rostre que no mostra el seu pesar.
Metall, espasa oxidada
traspassant-me el cos de part a part
sense compassió.
Llevant, allau glacial que colpeja sense compassió.
M’obliga a despertar la calor,
guardada en els records.
Terra de conquestes i pèrdues,
senda de la memòria i el cor.
El perdó no cau del cel.
L’espera m’inquieta perquè als meus peus,
un infern em vol engolir.
Belles dames dormiren als meus llavis
Precioses flors, adornaren els meus ulls.
Un espinós verí a la maleta, ferides mal curades,
s’exilien juntament amb el regal
de persones que una volta
em donaren estima i amor.
Racó ocult, gàbia oberta plena de fantasmes.
Sensació de buidor al pit, però, és allò que ompli,
el que em dona coratge.
Llar d’agonia, sols, sana
quan el viatge el nodrix de sentit.