Es trenca, s’allibera. Sentir la vibració del moviment, la remor d’unes ones endinsant-se en les profunditats de l’ànima. Tota certesa, sumida en una espiral de dubtes. Percebre el cos endurint-se, malgrat això, és una obra incompleta, encara té tocar tou, com el pa acabat de fer. Tota mentida és fem, la veritat llavor latent. Morir sense motiu, desvirtua el sentit del sacrifici. L’estima amb condicions, tanca les portes i s’acomoda en un sense sentit.
“No hi ha res segur, dos cares en una moneda, condemnen a una mateixa sort.”
No és una derrota. Tens la sensació de tindre la vida empresonada, creus que ja no et pertany. L’alegria comença amb una rialla, no s’imposen límits als cors i ho saps. Digerir les misèries amb els budells a l’aire, sagnant sentiments. Valor ésser fràgil. El dolor apareix junt amb la força de viure. La voluntat emergix, prové de la foscor, túnel excavat amb les mans nues. A l’exterior, esperes que moga el vent amb un somriure i una llàgrima t’acomiades de les cendres que prèviament has vomitat, lentament les restes de l’antic jo, s’escampen, s’allunyen de tu, perdent-se en l’horitzó. Dones gràcies per sentir-te viu reprens el camí, com sempre, sense fer cas a les advertències. Tu, sols tu, has de marcar el ritme del pas.
L'Apòstol Deïcida 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.