El mutisme ens unix
trau fóra el que costa dir
i convida
a les paraules a emmudir.
Els nostres ulls destil·len passions
els nostres llavis licors temptadors
Emborratxats d’emocions
contemplem un espill
dos mons
dos nacions
un sol cor.
Una mirada i dos persones
poc importa el món
quan nosaltres en som un.
Callem per fondre-nos
sentim per descobrir-nos
escoltem
però no parlem.
Perquè un silenci pot parlar i parla
ens conta secrets, que la veu calla.
Són mots innocents que prenen força
cants amagats
de pardals engabiats
són les ales
que els creixen als amants
una veu dolça
lliure
com el remor de la mar.
Som enamorats
còmplices d’un amor
on els silencis de cap manera són sacrificis
ni els sorolls són màrtirs morts
només esperem els càntics de les sirenes
que amablement ens duen
a bon port.
Cap frontera s’oposa al seu so
ni limit, ni barrera
on el bateg, s’escolte com un tro.
Un vincle mut
que s’aferra als nostres cossos
acoblant dos ànimes que alcen el vol
deixant, que ens entre la llum del sol
il·luminant, amb delicadesa
trossos,
d’uns camins d’antiga foscor.
Signem una cega confiança
energia, que ens apropa
que ens protegix
i ens envolta.
Un pacte secret, que ens arrossega
per assaborir un vida amb clars i obscurs
on no,
hi han murs.
Si la llum cau i la nit ens abraça
brollara la llavor d’una bona llaurança
aleshores,
continuarem en silenci fins ben trencada,
l’albada…
Muts,
acariciem l’efímer univers.
Callats,
riem com xiquets.
Som un xiuxiueig que besa
un abraç que crida
una possessió que estima
som,
dos persones
i una mirada.
L'Apòstol Deïcida 