Camí

Al parc entre sendes envoltades d’arbres envellits, on les fulles de la tardor atapeixen de groc els camins, asseguts en un banc corcat pel temps, descansaven acomodats un vell amb el seu net. Tot el conjunt formava una postal nostàlgica i màgica perduda en el temps, una escena on la presència de l’adolescent exultant de l’energia dels menuts i mancat d’experiència pareixia buscar respostes mentre conversava amb el seu avi. El xiquet després de sentir a la persona major parlar d’experiències, utilitzant molt les paraules “abans” junt amb “vivíem” s’encuriosí i preguntà:
– Avi, què és viure?
Els càlids i arrugats ulls del vell van abraçar la curiositat innocent del jove, va mirar el cel dibuixant un somriure i va sentir la suau brisa de la tardor que feia presència a eixes hores; la mateixa brisa que aprofità per a sospirar, després aspirar, per a respondre:
-Viure? Viure és caminar, córrer, quedar-se quiet, avorrir-se, celebrar esdeveniments o situacions alegres, plorar si et ve de gust, per desfogar-te o traure fora dolors que s’amunteguen en el cor, veure més enllà del que es veu a simple vista, escoltar el silenci, alçar el vol quan t’ho demane el cos, sense perdre de vista el sòl, buscar refugi si l’oratge no acompanya i oferir-ne si algú ho necessita, entendre; que mirar directament al sol et pot cremar la vista. També ho és patir fam de coneixements, respectar la diferència, estimar sent estimat. A voltes, mentir per no fer mal, ser conscient que la certesa absoluta no existix, il·lusionar-se amb la decepció, lluitar perquè no dobleguen els teus somnis, ser positiu i pessimista a parts iguals, un equilibri, vaja!
Va fer una breu i dolça pausa, prou breu per a fer callar amb el dit els propers dubtes del net.
– Tu, segueix el teu camí. Has de saber que la vida no és orde, és caos i este és complexitat. Tu simplement camina, però, tingues en compte les següents paraules.
L’edat el tornava lent, però segur. Tornà a sospirar i va afegir:
Has de tenir gravats dins la teua ment, dos conceptes eterns que l’home oblida fàcilment i el seu entorn pateix les conseqüències, a saber, fill meu:
– Negar la perfecció, no hi ha res perfecte i acceptar la realitat, tot pot ocórrer. Ho entens?
El xiquet es va alçar, mirà el rellotge que li havia regalat la seua àvia. Ho va fer perquè li recordara a l’avi quan es despistava que era hora de tornar cap a casa. Assenyalà el camí, era hora de tornar cap a la llar, va observar a l’avi i va dir:
– No estic segur avi, però, ens haurem de posar en marxa. No creus?