Coalescència

El batec del cor
és com un ocell engabiat
en recerca de consol.
El seu cant silenciós
lentament alça el bull
escalfa les emocions
allibera un soroll
que adorm, que encisa
que m’infecta amb el virus del plaer.
No trobe la mirada
que em lligue al desig,
ni escolte el remor
d’unes ones properes
omplint-me els oïts,
ni sent com es trenquen
a la vora del meu cos expectant.
Fa temps ja, del primer poema
però, la poesia s’obri pas
definint un oceà canviant
i no tinc repòs per als llavis cansats,
famolencs amb ganes de somnis.
A la soledat amiga
li agraïsc els seus pensaments
que mosseguen les penes
marcant-me l’ànima
d’un deute etern.
Aquell que espera
no es mou
i jo, me menege
esperant enamorar-me de la vida.
No està fet el camí
d l’essència de besos morts.
I la gota que es desprén del gel
no deixa de ser-ho
fins que es fon, amb el riu.

Óscar López Roig