Eva “L’abraç” Fragment.

En Santa Faç plorar està prohibit, és una llei no escrita gravada a foc en el cor dels seus habitants. La societat era estricta en este sentit i en el cas que no es poguera reprimir esta sensació i en el pitjor dels casos la persona afectada per esta emoció es veiera obligada, i en contra les normes s’alliberara d’un dolor que l’afligix  amb plors o entrar en un estat de pura impotència que provoquen certs esdeveniments, les persones estaven obligades a que cada gota de llàgrima que sortia dels ulls fóra portadora de les penes justes i necessàries per no desequilibrar la normalitat de la marxa d’una societat obstinada amb la mediocritat, este procés de fabricar llàgrimes, on la persona es desfeia de la puresa d’un sentiment per reprimir-lo i canviar-lo per un més normalitzat, devia ser produït de manera artificial i com no, a escala industrial. El principi d’este procés sempre és dur, s’ha d’assumir la perduda d’humanitat, per tant, es necessita transformar el sabor natural dels sentiments la qual cosa volia dir que des de la infantesa la xiqueta quedava relegada a convertir-se en una persona adulta, era sentenciada a seguir les passes d’altres persones amb més edat que s’havien acostumats a no sentir, almenys, amb llibertat. Adults, Educats en la adulteració. Persones majors tristes, perdudes i orfes, llavors, d’una cosa que inicialment ix d’un sentiment alegre, cru i lliure o amarg, desencantat i frustrat, es trau un producte caramel·litzat, d’una dolçor apegalosa que per el temps i a força de repetir es fa de manera autòmat. Per aconseguir este grau de dolçor, la ment ha de treballar com una destil·leria de licors dolços, però, les mirades no enganyen, es palpava en l’ambient de Santa faç, una tristor encoberta. Eva no va poder reprimir les llàgrimes, li relliscaren per les galtes fins convertir-se en un torrent de licors de sabors amargs. Corria el perill de no ser una més, un número més i els sentiments que bullien en l’interior començaven a eixir en forma de pensaments que s’evaporaven i es tornaven aigua formant llàgrimes incolores. Se n’oblidà per complet de qualsevol llei imposada en favor d’un equilibri social que mai arribava. Eva, plorà desconsoladament, es feia forta. Les llàgrimes vessades eren les d’una xiqueta, una nena madura plorant per els adults. Un món al que ella pertanyia segons les normes establertes, una terra on les flors de la imaginació que renoven els pètals en trencar l’alba, eren tallades i moribundes venudes al millor postor. Flors de matisos canviants eren portades per a ser manufacturades en la indústria encarregada de satisfer les nostres necessitats amb l’inconvenient de que la majoria ja estaven preconcebudes per a que estes tingueren un preu. En estes fàbriques sofrien una transformació, recollides de manera massiva eren depositades en contenidors específics i una volta allí se les tractava com a flors mortes per a acte seguit exprimir-les, traure el suc i crear succedanis de flor. Un producte amb colors menys crus, però, molt més cridaners. Finalitzat tot el procés, convertida i reduïda l’essència a mercaderia es treien a la venda. El nivell d’especialització per a produir estes flors era tal, que la planta era recollida inclús no havent-se obert mai abans, capolls sentenciats a no veure la llum del dia. La imaginació assassinada per sumptuoses fantasies d’adults malcriats. Ella veia este lament desconsolat en les cares dels xiquets, este crit ofegat dins d’una societat, un sistema que aniquilava per complet el potencial dels futurs adults. Per a quant arribara el moment, es convertiren en persones de més edat que encara no han evolucionat, estancades en un flux de vida inert, cultivats amb modificacions genetiques, eslogans de màrqueting de mercat de tercera mà i sobre tot llavats de cervell. Eva ho sabia perquè va ser crítica amb ella mateix també amb tot allò que li envoltava, amb allò amb que tenia per petita que fóra una relació, quelcom en comú, per el simple fet de viure. En eixe precís instant i entre plors tota la seua realitat es va desmantellar davant dels seus ulls, l’escenari es queda en blanc. Estava en mig d’una blancor impol·luta, ella era l’única cosa que tacava este llenç blanc. Se n’adonà, va assumir la seua presència com una existència, perquè destacava en la blancor. De sobte tot començà a agitar-se, el color blanc, és a dir, la composició de tots els altres colors tornà a canviar. Esta volta l’escenari semblava entrar en mode digital, doncs una nova dimensió es pixelava al voltant d’ella. Tot un univers s’havia deconstruït i Eva també, el que havia passat era senzill d’alguna manera les realitats s’entrellaçaren i donaren forma a una de sola, però, primer es desconstruí per a tornar a ser construïda, este era el vertader significat de la acció de, “deconstruir”. S’ubicà en el límit de l’espai-temps, la consciència de Eva es trobava justament en la frontera d’un horitzó de successos. Molt semblant a un horitzó d’esdeveniments que rodeja a un forat negre rotatiu. Fins ara ni la velocitat de la llum havia pogut escapar de la força d’atracció d’esta singularitat i ella estava a un pas del punt de no-retorn. Però, abans calia desfer-se de la part adulta que la oprimia. Només un pas endavant la separava del temut punt de no-retorn i ella el va fer decidida, sense cap remordiment que li rossegara les entranyes, tan sols una por innocent i aspectant li recorregué el cos. Dóna el pas. Llavors tot canvià. La calma del blanc es diluí en altres colors que brollaven del seu interior embrutant-ho tot, tanmateix este espectacle roman ocult lluny de les mirades incrèdules, volia dir açò, què Eva era una privilegiada? Li era igual i contemplà en silenci el que allí ocorria. Les gotes de color queien de tots els angles inimaginables, la força de la gravetat pareixia no tindre cap sentit i mentre açò ocorria una quarta dimensió se li apareixia, el temps es podia tocar amb les mans. En qüestió de segons tot quedà aparentment en el seu lloc, Eva localitzà l’escenari nou, li era extremadament familiar, el reconegué. S’encontrava com espectadora de la seua vida. Cada instant, cada moment viscut reflectit en una estranya dimensió on el temps, els anys, els dies, els segons podien ser visualitzats i la vegada modificats, aleshores, els plors de Eva que fins ara no havien parat de brollar d’uns ulls ja cansats, es calmaren ràpidament. No tardà molt en comprovar que no sempre havia estat tan trista que de menuda era alegre, vivia amb els pares, ara morts de càncer, no tenia germans ni tampoc germanes, era una família modesta, en una modesta casa, però, alegre i viva, viva com el riure d’una xiqueta. Ella era eixa xiqueta. Eixe, el seu somriure, el del pare, el de la mare, el somriure dels amics. Era un bell record que no tenia el per què d’haver canviat amb els anys, potser sí, les persones i les situacions, però, no este bell record que sempre hauria d’estar present. Havia oblidat somriure? Riure com ho feia de petita? El fet és que ella era allí mateix i la resposta era la seua presència en este indret visible només als ulls d’aquells humans que han desistit i han elegit, el no voler ser el que no són. Ella era la seua veritat. La xiqueta es trobava cara a cara amb la xiqueta. El temps es dividia en escenes i cada escena era un tros del seu passat el qual es representava en una xicoteta finestra i cada finestra estava unida amb un fil roig. Era com mirar un quadre en moviment, hi havien escenes de tot tipus i ella era la protagonista en totes, en la finestra que tenia més a prop es reproduïa una escena que recordava perfectament, quan el pare la consolà després de caure de la bici i com la alliçonava per poder dominar l’equilibri i no tornar a caure tan fàcilment, en altres gaudia de la companyia dels amics, també a l’escola, en una d’elles comprovà com la tristesa i la impotència la aclaparaven, estava en la vetla del pare quan morí malalt de càncer poc després de complir els quinze anys, en una altra, quan faltà la seua mare víctima del mateix mal, també quan es llicencià, quan troba el seu primer treball, escenes diferents i una protagonista en comú. La seua vida ho tacava tot amb imatges repartides de dalt a baix. Les finestres situades més cap a dalt o el que devia de ser la part més alta d’una estructura amorfa eren les més difícils de distingir, era com una pintura surrealista, quadres suspesos amb fils rojos en l’espai exposaven fragments de la seua vida i era açò el que era més desconcertant. Aparentment Eva s’encontrava en la meitat del que ben bé podria ser la projecció en quatre dimensions de la seua pel·lícula, aplegà a una conclusió, les obertures o finestres que la rodejaven eren forats de cucs que a penes es distingien sobre tot aquelles situades un poc més amunt dels deu metres d’altura, a mesura que aixecava més la vista més li costava veure i esbrinar d’on penjaven les finestres, ja que estes es difuminaven en mig d’una foscor inquietant. No estaven il·luminades amb la mateixa llum que les altres obertures quàntiques, tot i que es podia comprovar al observar en moltes d’estes finestres que era de dia. En dos d’elles i a dures penes, aconseguí entreveure a una dona, sempre sola, com si intentara digerir la seua soledat. Era ella envoltada d’un aura de nostàlgia que ombrava el seu semblant. El seu temps present penjava d’un fil, literalment i conforme alçava la vista veia més foscor que augmentava de grandària fins fondre’s en el negre més absolut. Tot el contrari passava quan fixava la mirada cap avall, quan més cap enrere en el seu temps passat més llum acompanyava a la obscuritat. Este contrast de clars i obscurs era harmònic i bell. Amb determinació va decidir que devia veure la profunditat en la superficialitat de la seua mirada, era el següent pas per retornar al camí. Alleugerí el que encara semblava el seu cos i flota fins la finestra del present i de l’ara, era com veure’s reflectida en un espill. Un interruptor s’engegà en eixe instant i va sentir tota la culpa que li removia el cor i les entranyes. Els ulls no mentien. La societat no l’havia deixat ser, la dona que volia ser, la ensinistrà de manera sistemàtica per deixar de ser la persona que per damunt de tot volia ser, la obligà a quedar confinada en una presó, empresonà a la xiqueta que sempre havia sigut. El interruptor posa en marxa una altra volta tots els seus sentit i la seua capacitat de percebre la realitat, que ara alterada es dividia en un ball de realitats. Resolta i reconeguda la aflicció que la turmentava s’obrí un portal en el mateix lloc on abans veia el seu reflex. S’havia obert a l’univers i l’univers respongué amb una melodia, entrava en escena la esperada melodia obscura. Al ser autoconscient, experimentà la plenitud incompleta, sentia com un corrent li recorria la ment, un riu sense rumb ni direcció buscant el mar. La llàgrima es dissol en l’oceà, són el mateix. Inspirada per la música caigué atrapada en aiguabarreig de sons. Es mirà les mans, per després dirigir-se al balcó i clavar la seua mirada en el cel nocturn. Sospirà enèrgicament i encaminà les seues passes cap a la porta. Obrí, presta atenció, necessitava escoltar amb claredat i distingir entre els sorolls de la nit la música que li calmava els plors i un desig de buscar la font d’on provenia la melodia, la posseí i començà a moure’s per trobar el tros que li faltava, la vibració que li donava sentit al seu batec.
I començà a caminar, perduda en un món que ja coneixia.