Fragment de L’abraç (Adam)

Adam accelerà el ritme s’agafà el pit amb la mà, era capaç de sentir com l’aparell circulatori funcionava a ple rendiment, quasi ratllant la eficiència d’un rellotge atòmic. Notava com el pols també incrementava el seu ritme, el bombeig de sang era constant, el cabal intens i fluït. Es despertava en ell una sensació de llibertat tan profunda que el seu cos era incapaç de canalitzar tanta energia, sentí que l’ànima no li cabia en el cor. El seu interior, s’agitava en silenci. El nen va comprendre la situació i amb determinació deslligà el seus temors i allibera a Adam de la seua càrrega inútil. Cal mantindre’ls al seu costat, vigilats, caminar amb la por de companya, però, no amb por. Soltà al llop, bestia sentinella encadenada en la mateixa presó, on ambdós compartien exili i soledat. Lliures, salvatges, xiquet i llop lluitaven junts per no ser un simple batec involuntari. Amb determinació a poc a poc aconseguiren donar-li sentit al nou estat alterat d’Adam. Està sensació responia a un estat d’enamorament, però, en este cas anava molt més enllà. Ell continuava fent camí, però, ja no caminava la seua marxa era més semblant a una persecució, com si l’últim tren de la seua vida estiguera a punt d’eixir, i ell, duguera el bitllet en la butxaca, però, no trobava la estació d’on surt el benaurat tren. Qualsevol estació és bona, el meu tren no té destí cert, allò que busque es mou com els núvols passatgers que el vent capritxós fa ballar per el cel en una dansa de clars i foscos, doncs, és eixe, el mateix moviment el que em dóna les forces, només s’ha de ser perseverant. Amb estes paraules intentava no preocupar-se ni deixar-se dur per la excitació, però, era l’hora del llop solitari i ell ho sabia. Udolà la bestia des de les profunditats d’una ànima que modificava el seu propi ADN a cada pas i a cada pas estava més aprop de trobar-se cara a cara amb aquella intensa i estranya energia que de manera inconscient l’havia despertat d’un somni que no era el d’ell. Ell volia viure el somni no somiar-lo. La fera també, saciada com ho estava de viure frustrada entre tanta rabia acumulada, només volia descans. El xiquet del seu interior s’entendrí, el seu cor aclaparat amb tantes sensacions que es succeïen amb tanta velocitat i amb tant poc d’espai de temps que era fàcil pensar que sols la crua innocència d’un nen podria mantindre la cordura en esta situació. Per a la lògica dels adults dòcils, dúctils, modelats amb intenció per a viure en una societat que gestiona cada sentiment com un objecte d’estudi seria impensable el fet entendrir-se experimentant el mateix que ara sentia el nen. Adam s’alegrà de no notar el pes d’una culpa que només en part havia sigut d’ell. Repartí eixe pes entre els tres, llop, xiquet i ell, fins no ser conscient de carregar amb cap culpabilitat. Tampoc sentí la futilitat de la accídia que acomoda els cossos entre les parets de la resignació i allí viuen, dins d’un circuit tancat. Tornà a udolar el llop, ara, des del cim de l’abisme, corria el nen de manera atrotinada per una senda atapeïda de tova molsa, tots tres deixaven la terra seca i estèril amb pas ferm, sense vacil·lar.