Invisible

Si tan sol obrires els ulls un instant, podria mostrar-te les meravelles del meu món, on ens podem perdre en l’infinit i en la gespa del jardí de la infància restaríem quiets desxifrant el llenguatge dels ocells. Si tan sols obrires els ulls un instant, els segons es farien eterns al trobar-me amb la teua mirada. Estic cansat de donar voltes com un boig, el cos vol dormir i sovint no respon. Passen els anys i camine per un desert de persones amb la mirada buida. Belles mirades sense sabor. Camine i la multitud no m’ho posa fàcil, m’és dificultós mourem entre tanta gent. Reconec el rostre dels estranys, em són familiars, però, ninguna d’estes persones em reconeixen i no em resigne a l’anonimat. Les poques persones que ho fan em somriuen i desapareixen condensant-se en una gota. Gota que es confon dins d’un oceà de llàgrimes. Pare, mare, ¿De què em servix caminar per este desert d’imatges enganyoses quan puc veure el que hi ha més enllà? De què em servix? Si no puc compartir el que a penes es percep, allò que roman invisible, el gran secret. Un ocell viu al meu cor. És tan bell, tan tendre, tan vigorós i tan lliure que la gàbia li s’ha fet xicoteta. Totes les nits escolte el seu cant, és delicat i exquisit, un concert que m’acarona l’ànima. No és una cançó trista, però, a mi m’afligix, perquè m’agradaria soltar-lo, alliberar-lo de la seua petita presó i mostrar allò que ell sap, allò que es capaç de fer. Per molt que ho desitge no està a les meues mans. No tinc la clau d’esta gàbia, la clau que tinc n’obri una altra. I encara hui, seguisc caminant, qui sap si trobaré algun dia, la maleïda clau. Al alçar la vista cap a l’horitzó tot el que veig té regust a falsedat. És un escenari en guerra, ningú diu res, aparentant que tot està en calma. Sóc un cavaller però no utilitze cap arma, no és el meu estil.
Camine, de tant en tant pare, reprenc el camí, continue la meu recerca, és necessite un intercanvi, clau per clau. No còrrec, ja no ho faig, tan sols camine en la direcció que el vent em marca. Travessant muntanyes, prop de la platja, per les nits per els carrers dels pobles i ciutats, sempre camine, escoltant eixe cant que em fa tremolar d’emoció i em nodrix de força. En qualsevol lloc que mire crec veure el fi del camí i cap persona és la adequada. Persones que riuen les seues mentires per mitigar el dolor que produïxen les seues veritats i no les reconeixen, només volen saber si poden seguir respirant. Entre ells s’abracen, s’insulten, uns fan plorar als altres, també es besen. Fa tant de temps de l’últim bes…que ja no me’n recorde del seu sabor. Ningú em vol escoltar i menys sentir la agitació que provoca el cant que m’acompanya. És una llàstima, que no siga visible als seus ulls, preferixen creure en un amor que es limita a ser un amor condicionat i moltes voltes destructiu perquè mor dins d’una gàbia. és irònic. Alguna volta, en el meu interior he notat com s’obria la porta de la gàbia, com l’ocell fugia i es posava en un rama d’un arbre mort i de l’arbre tendres brots renaixen, esguitant de verd la meua visió. És un bell ocell de plomatge negre brillant, que em recorda a les nits de cel ras tacades amb el llampurneig del estels. Però en despertar el dia tot seguix igual. Un miratge res més. He intentat en va, buscar un altre ocell com el meu o similar. Camine i encara no he trobat cap. En secret i obertament m’he esforçat en alliberar els ocells que altres persones guarden i que no saben que viu en el seu cor. Al mirar les seues gàbies, estes solen estar buides i en les que no ho estan, el pardal està ferit de mort. No escolte cap cant que no siga el que duc al meu cor i estic segur que en algun lloc d’este món s’ha d’escoltar un altre de diferent i per això camine, cansat, melangiós, tanmateix, amb voluntat. També hi ha qui fa burla de la meua innocent determinació, al meu parer s’equivoquen, pensen que amb sentiments estèrils i unes esperances que s’acomoden en la eternitat ompliran el buit que senten en el seu cor. No han escoltat la melodia que ho mou tot. He fet tot el que està al meu abast per alliberar l’ocell. He regalat somnis impregnats de l’olor a terra crua, fèrtil, on es pot cultivar qualsevol flor. He volgut mostrar el potencial que batega dins de cadascú. La resposta, la mateixa cada cop. Apartar-me amb el rebuig d’una carícia freda com el gel. És el tacte de la ignorància, del ximple que ho sap tot. Ningú obri els ulls i els necessite per veure l’ocell que em canta totes les nits. El cant que pot fer realitat els somnis, una vibració que multiplica la seua força si es compartix, una veu que es perd en el silenci, el batec que es forma al sentir-se viu. Moltes persones a penes malgasten unes miserables paraules per dir no res i no em veuen, sóc invisible.
Plore…
Sovint pense que un bes és la signatura d’un pacte secret, però, sovint tot queda en paper mullat. És com veure diluir-se baix el càstig d’una intensa pluja, un cor, dibuixat amb guix en un immens mur on no hi ha cap porta.
I plore…
No em dol, no m’entristeix ser la rara avis que amb el seu cant alegra este cementeri de cossos vius. Tampoc em molesta el menyspreu de les voluptuoses sirenes, el seu cant és bell, carregat de ego, sense substancia. Ja no em molesta res, perquè la indiferència s’apoderat de mi. El que jo busque no està a les meues mans ni en cap destí escrit. Camine i en estes parades forçades, aprenc, les utilitze per definir el camí.
I plore, sempre plore per el sofriment d’altres ànimes. Mai per mi.
Camine i l’ocell seguix cantant, perquè, sap que és difícil caminar, tot sol. Si tan sols obrires els ulls un instant…