Tres contes curts de butxaca

TREBALLAR
La Mort, se li aparegué al treball. Es presentà molt educadament i amb molta vehemència reclamava el que per contracte li era seu. La vida d’ell, de l’home. Ell treballador com pocs, li advertí a la Mort que no tenia cap intenció d’anar-se’n amb ella. Per una senzilla raó, no havia fet més que treballar i s’havia passat des que era adolescent, de sol a sol, enfaenat, per portar el pa a la taula. Que no sabia que era fer una vaga, ni un descans, ni unes vacances i ara que n’estava apunt de jubilar-se, ara, apareixia ella. A sant de què?
I l’home, amb veu més enèrgica prosseguí dient, que des d’eixe moment, es declarava en vaga, acollin-se al seu dret a fer-ho. I, fins que no s’acabara la vaga, no aniria enlloc, i sols, després d’uns bons debats, per negociar les condicions a millorar. Perquè s’ho havia guanyat i el llom li produïa un dolor intens que el deixava baldat i no dormia bé, de tan de demostra-ho.
El que en un principi, semblava que anava a ser una llarga discussió, la Mort ho enllestí en un tres i no res. Amb la llei en la mà i la mirada fixa en els ulls tremolosos de l’home treballador, li respongué de manera freda i contundent.
– Fes, el que cregues, que igual vindràs amb mi, tu no sap que açò, és una vaga il·legal? Que quan tu, treballaves, també t’anava la vida i que no vivint quan vivies, has expirat el teu viure. Que el paper que signares amb mi fou amb sang, sense ànim de lucre, quedarem en endur-me les vides de tothom i no vas a ser cap excepció. Vinc per a que descanses, ja has fet massa.
Un toc en un dit a la zona on està situat el cor va ser prou. Però, abans va tindre forces per pronunciar estes paraules que una volta lliures s’apagaren , tan fàcil com el reduir-li el volum de la veu a una ràdio:
– Maleits…sindicats i sin…dica…liste..s…

Lliçó de vida (Papa-Estat)
El fill cavil·lava per la casa, d’un costat a l’altre, Neguitós i preocupat. Quan el pare aplegà a casa, el va veure i encuriosit, s’interessà pel seu estat. El fill, després de donar varies voltes més en cercle, parà, i com buscant una contestació, digué:
– Pare, vostè sabria dir-me com aprèn, u, a viure?
El pare, obrí la porta i d’una puntada el va fotre fóra, no sense abans deixar-li caure:

– Tornaràs a entrar quan sàpigues la resposta, no patisques, nosaltres sempre estarem ací.

Dit açò, tanca la porta en clau i puja com ànima que porta el dimoni per l’escala i besa a la mare com feia temps no ho feia.

Aparença
Era perquè semblava. Pareixia perquè estava. Fins que els faldons caducs de la disfressa que sempre duia posada s’enganxaren de mala manera i quan més estirava i més intentava eixir de l’enrenou menys vestit li quedava, finalment la disfressa s’esfilegassà per complet deixant-lo nuet/a. I deixà de ser el que no era.