Viatge IV (Quan la mascara no t’oculta)

No m’has vist mai…

Invisible als vostres ulls; les ganes de crear
un món diferent. Bullint en un conflicte intern,
solidificant-se com una roca.
Heu callat l’existència més enllà d’un cos feble,
amb poca força, però, sobrat de voluntat.
Cares del passat, gravamen, arrossegat d’una altra època.
Cares del present, extasiades amb un “carpe diem”:
que no escolta…
que no sent…
que no viu…
Cares del ramat, domesticats legisladors de l’orde.
Tres rostres diferents amb dissemblants mascares.
S’oculten de la realitat que no les afecta,
aferrant-se a la condemna que han triat.
Com un ocell esposat a les cadenes
d’una confortable gàbia.

Tres mascares que amaguen
el que en realitat sou:
Savi de l’obvietat, ignorant de les profunditats,
obstinat a desmantellar allò que desconeix i,
no vol comprendre.
Amant d’una nit, recreant-se amb la visió
d’una forma inestable; d’un desig, que mai es concreta.
Por al compromís d’una llibertat oberta.
Esclau de la comoditat, animals d’una correcció exquisida.
Ensinistrats per la raó feta dogma,
pel sentimentalisme com a fe.
Carn del sistema, aliment dels degenerats.
Una idea mediocre que imposa la normalització
de la diversitat.
Bones intencions, obliguen a conviure
víctima i botxí, botxí amb víctima.

No ho veus, veritat?
No ho veieu…
La tènue lluentor que m’il·lumina els ulls
i s’apiada de cadascun de vosaltres
quan m’observes amb supèrbia.
Èxtasi en la superficialitat de les formes,
luxúria en les mitges veritats de les imatges,
ulls convençuts d’una victòria buida.
Hereus devorant les sobres.
Una il·lusió feta a mida, d’una mentida.