Tothom ha escoltat en alguna conversa o vist en els mitjans de comunicació, parlar del foc com a element purificador. En certa manera ho és, perquè des que la humanitat va descobrir que el foc servia per a molt més que escalfar-nos al raser d’una confortable cova, il·luminar les nits fosques o fer més fàcil poder menjar l’aliment, ja que fins eixe moment ens alimentaven amb carn crua difícil de mastegar, també el nostres avantpassats s’adonarem del seu paper purificador a l’hora de frenar malalties i no propagar plagues, incinerant els cossos morts, i, incendiant els llocs contaminats on es creia que podia existir el focus del contagi. Tots coneguem el caràcter festiu de les falles la participació del foc en les festes i la seua càrrega simbòlica, foc que utilitzem la nit de la cremà per consumir en les flames, crítiques socials, econòmiques i polítiques; alhora, amb este simbolisme celebrem la mort del cru hivern i donem la benvinguda a l’estació de les flors, la Primavera. És indiscutible la importància del foc en les falles, però, i l’aigua. Solem oblidar el pes al·legòric i real de l’aigua, el seu protagonisme en el món faller. És, l’últim ingredient necessari per concloure la festa de les falles i és l’element capaç de controlar el foc . Esta gran tasca va a càrrec dels bombers sempre presents en la nit de la cremà. Però hi ha més sobre la importància de l’aigua en les falles i que voldria ressaltar, doncs, sol caure en l’oblit. Som una cultura mediterrània esguitada per les primeres civilitzacions, fenicis, grecs i romans deixaren la seua empremta i compartiren amb nosaltres una interpretació de la naturalesa tan bella com alliçonadora. D’entre totes estes cultures els grecs, ens aportaren una mitologia molt rica i diversa, els romans més tard l’adoptaren i l’adaptaren, afegint o restant mites com també variant el nom de certs personatges. Neptú per als romans, Posidó per als grecs va ser un dels déus més importants de l’Olimp tot i que vivia en les profunditats del mar alguns ubiquen la seua llar en Egas. Fill de Cronos i Rea. Els seus germans eren Hades, déu de l’inframón i Zeus rei de tots els déus. Posidó era el déu dels mars i dels oceans, també de les tempestes, els tifons, els sismes submarins i terratrémols, els seus atributs són un trident i el cavall. No és d’estranyar que una de les plantes aquàtiques amb un paper molt rellevant en l’ecosistema i molt coneguda en tot el Mediterrani siga la Posidònia, nom que prove del mateix Posidó. Com tots els déus de l’Olimp, el déu les aigües era una deïtat amb característiques humanes, és a dir, tenia els mateixos defectes que els mortals. Un personatge de fort caràcter i força promiscu a tindre relacions amb deesses i dones mortals. Bona prova d’esta passió ardent, que li feia bullir la sang i li encenia el desig, la podem llegir en els mites on apareix enamorant-se de belles princeses i en algun cas forçant-les. De les seues nombroses aventures amoroses, i, de desamor; destacaria la que va tindre amb Demèter la germana de la seua muller o amb Coronis que escapà de l’ardor de Posidó convertida en una cornella o el cas de la princesa de Tessalònica, Canis, que després de ser violada va demanar convertir-se en un home. La mitologia grega també ens proporciona molts exemples on Posidó es deixava portar per la ira.
És probable que este caràcter tan intimidador fóra un obstacle per a què moltes ciutats de l’antiga Grècia no el triaren com a déu benefactor. Pel que se sap només Pilos i Tebas en la Grècia micènica de finals de l’Edat del Bronze l’elegiren per a venerar-lo. Sembla doncs, que als déus de l’Olimp no els fa molta gràcia que els ignoren i en especial el que ens ocupa, Posidó. Déu grec, que en certa manera podria ser considerat un creador, doncs, és indiscutible que l’origen de la vida animal i vegetal, és l’aigua; la font d’on han eixit tots els ésser vius que poblen la Terra, aigua salada de mar, evaporada, convertida en gota de pluja o solidificada en gel que després alimentarà els rius, nodrirà la terra, netejant-la, fent-la fèrtil i productiva. El tema triat per a la falla són els “10s, els déus de l’Olimp” i si férem un rànquing per orde d’importància, no seria cap bestiesa afirmar que Posidó estaria parell amb Zeus. La qual cosa ens dóna una idea de la rellevància i poder del senyor dels oceans dins de la jerarquia olímpica. El que equival a dir la importància que té l’aigua, per a la vida, per a les persones, per a la festa de les falles. Rendint homenatge al senyor de les aigües, la falla “Plaça Sant Josep Raval” ha volgut recordar-nos que els nostres avantpassats sabien de la necessitat i de la importància de l’aigua en els quefers diaris, i més, si el foc estava molt a prop perquè es corria el risc de provocar algun incendi, ja fóra cuinant, aprofitant la calor que desprén per escalfar-se o celebrant alguna festivitat popular, com ho poden ser les falles. La mitologia grega és un recull de mites i cadascun d’ells una interpretació de la relació tan estreta que hi ha entre els elements de la natura amb la humanitat, a saber, volcans, sismes marítims, foc, aigua, les estacions, etc. El món faller amb les seues crítiques socials i homenatges contribuïxen a crear una mena de crònica anual, amb els seus mites idiosincràsia particular ens expliquen i mostren tot allò que preocupa la societat. I no volem caure en l’error de no recordar la importància que tenen els mites. Conten els antics documents grecs que una volta Posidó va construir per al rei Laomedó de Troia unes muralles tan altes, sòlides i gruixudes que dissuadia a qualsevol exèrcit estranger d’invadir el regne de Laomedó. A canvi, el rei i el poble haurien de rendir culte, realitzar sacrificis i oferir tributs com acte de respecte vers Posidó. Ni Troia ni el rei varen correspondre amb la part que li pertocava, enfadat i muntat en colera el rei dels oceans envia un monstre marí per a què els atemorira i assetjara perquè moriren tots dins dels enormes murs. Fins que l’heroi semidéu, Hèrcules (Hèracles) en un dels seus periples per la Grècia antiga, els salvà del càstig i dóna mort al monstre. Tot i que Posidó era el déu del liquid element era un déu ardent. Un foc capaç de viure dins l’aigua; un cor en flames, al qual s’havia de respectar i tindre molt en compte. I si amb tot este historial, els grecs foren capaços de dedicar-li un himne homèric, des de la falla “Plaça Sant Josep Raval” no volem ser menys i dedicar-li el nostre xicotet homenatge, al déu de l’aigua. El foc purifica, però, consumix deixant la cendra com a residu; l’aigua neteja la cendra i renova les ganes per seguir cada any celebrant les falles com el primer dia. Deixa un escenari net per a alçar el pròxim monument faller, però, recordeu: si el foc és important en la festa, l’aigua també ho és. Tinguem cura d’aquest liquid element no volem enfadar al senyor dels mars, ni encendre el foc del déu Posidó ni emprenyar-lo.
L'Apòstol Deïcida 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.