Carta des de la Presó de Foucault

“L’ordre involuntari alimenta la insatisfacció,
mare del desordre, pare de la guillotina.
Les societats autoritàries són com el patinatge sobre gel:
Intricades, d’una precisió mecànica i, sobretot, precàries.
Dins de la fràgil escorça de la civilització s’agita el caos…
…i existeixen llocs on el gel és trencadís a traïció.”

Personatge: V de vendetta.

Em van utilitzar per a combustible, m’instal·laren en el cervell una idea preconcebuda per aquest fi: assumir la necessitat de ser aprofitós per poder maximitzar beneficis i optimitzar el funcionament de la màquina. Intentaren manipular-me desolant els jardins del pensament, dels somnis, de la imaginació. Amb intenció de substituir-ho per un cementeri de raons mortes. Conferint-me un nom i un lloc. Una posició en una competició en la qual no m’interessava participar. No volia ser un número, ho tenia clar.

En esta presó-món sóc un codi no encriptat pel sistema, un error d’arrel, vida útil dins de l’obsolescència programada. Una anomalia situada en el programa base. La qual cosa em facilità investigar el que hi ha darrere de l’espectacle. Ens han pres la vida amb l’excusa d’un món millor. Ara el botxí i el carceller són veïns de cel·la. Gent que seguixen les rutines consumistes, oferta i demanda, amb un xip instal·lat en la ment per controlar, protegir i executar les lleis de la institució penitenciaria.

Pel temps els legisladors d’allò que mai canvia em veieren com a una anormalitat, una peça defectuosa. Em definiren com a boig o bohemi. M’acusen, els mateixos que patixen una oligofrènia profunda, una esquizofrènia amb la qual les diverses realitats es resumien en una, la d’ells. La societat-sistema. Només sóc un somiador. Com sóc de perillós? Somiar, és el meu pecat. Rebel, la meua identitat.

Els molestava que pensara, per què? Pensar, no vol dir arribar a cap lloc, és un procés, una acció. La necessitat d’entendre l’existència. – No és bo calfar-se el cap, em digueren. – No és estranya esta reacció en un sistema de pensament mecànic, on les eleccions es reduïxen a dos: viure desemparat o morir manipulat. Tothom vigila a tothom. Cap cosa ha de trencar esta pau aparent. Les guerres són llunyanes, els atemptats en casa nostra són culpa d’altres. Nosaltres també són part d’eixos altres. Res fluix, l’evolució s’estanca. Aleshores, l’aparell que ho controla tot, o bé, deixa de funcionar o, s’escalfa de manera que corre el risc d’una explosió imminent. Perill real, desastre més que possible. És per això que pense. Per seguir pensant i ser resolutiu. L’elit és poderosa, pot arrasar, qualsevol idea revolucionaria abans inclús que s’assolisca entre els mortals. Desconeixen el secret, el mur que forma l’orde tard o prompte cau quan no es posseïx imaginació, la imaginació no respon ni amo ni déu. La imaginació crea mons, junt l’amor, és capaç de canviar; fins i tot la realitat. Quan veig el meu entorn, recorde les paraules de l’avi: pobres genis sense imaginació.

Faig un forat en la paret de la cel·la i observe. Tan sols veig residus de combustible, consumint-se en un desert de brases. Reconec els límits d’este infern, no em sorprén, és com ho imaginava. Tinc fam, l’entropia avança a pas ferm, s’escolta com xafa el bidó dels errors, tinc més fam i el convit de deixalles està servit. Menjar verí per fer-me immune. Comence la penosa tasca de devorar, d’empassar-me tragèdies i sofriments. Assimilat el dolor, em faré més fort. Amb un únic propòsit, engolir els límits que formen esta presó, on, la presó sóc jo.

És hora de conéixer qui viu tancat amb qui.