Homenatge

“Un home mata a la seua dona davant dels dos fill i poc després es suïcida llençant-se pel balcó.
El succés ha ocorregut entre les 20 h i les 21 hores en el poble de Santa Faç. Es desconeix si la víctima havia efectuat alguna denúncia prèvia. S’investiga si hi havia maltracte de gènere per part del marit. Els dos fills passaran a càrrec de la família materna. Anna de 15 anys i Joan de 12 anys…”.

L’endemà a l’assassinat, el poble en ple, decidí rendir homenatge a la víctima en la plaça Major. L’acte estava previst per a les 20 h coincidint amb l’hora de l’assassinat. La filla major volia pronunciar unes paraules en honor a sa mare per seguidament clausurar l’acte amb el protocol·lari minut de silenci. Durant la cerimònia tot transcorregué amb normalitat fins que aplegà el torn d’Anna, acompanyada sempre del seu germà. Agafà aire disposta a parlar, mirà a Joan amb un gest de complicitat, preparà el micròfon, i digué:
– La societat està malalta!. – El crit i la mirada d’Anna desprenien una força que deixà muts a tots el presents. Quan s’assegurà de que la sentència havia fet efecte que desitjava, prosseguí – La societat està malalta. Té un problema greu quan possibles i potencials terroristes de gènere estan entre nosaltres homenatjant a una víctima de la barbàrie masclista. Persones que ara podria senyalar una per una estan ací reunides per maquillar un problema que ens afecta a totes les societats que conviuen en la Terra. El sistema patriarcal i masclista s’oculta entre el buits que ells mateixa han construït per no veure’s mai desemmascarats. Un sistema podrit que emmalaltís a la societat. La societat, és una caricatura d’ella mateixa. Mon pare ens colpejava a mi per ser dona i al meu germà per fer-lo segons el patriarcat: un home. Joan no volia ser eixa classe d’home ni jo ser mercaderia del capital. La mare, necessitava treballar i després de moltes baralles i colps ho aconseguí, perquè mon pare va perdre el treball amb la crisi i mai més tornà a treballar. Causa que agreujà la situació i mon pare mascle ensinistrat, augmenta la intensitat del maltracte vers la mare. Ella era l’única que es preocupa per sobreviure en un món fet amb la intenció d’esclavitzar-la. Ma mare només volia estalviar amb un sou que no li ho permetia, volia no dependre de ningú perquè estava capacitada per portar ella sola a la família però, sense el pare. Els tres estàvem d’acord calia fugir. – Sospirà i agafà aire. – Mare, no ha pogut ser i ara estem ací reunits per rendir un homenatge de mort. Un homenatge que se sumarà a altres si no posem remei. La víctima queda desemparada en denunciar al seu assassí. Cap protecció és segura. Els mitjans de comunicació, sovint, obliden que ha sigut assassinada i no morta. El seu llenguatge es massa fi per descriure el terror masclista. Denunciar es queda en una simple anècdota, un número més ¿per què culpabilitzar-la? ¿Quina classe d’homenatge és este, on l’assassinada serà una màrtir més per a la societat de les bones intencions? On, els degenerats deixen orfes tirats en les cunetes. Sembla més un ritual de sacrifici per calmar les nostres consciencies que un acte solidari.

Anna callà i els presents es quedaren muts. Els dos germans agafats de la mà s’encaminaren cap al tanatori, el minut de silenci els envoltava. – Tenies raó germana eixa última espenta al pare, ha aconseguit que es fera justícia poètica. La mare s’ho mereix.- Digué Joan en veu baixeta.