L’exorcisme

A les nits els dimonis es passegen,
deambulen sense sentit,
per carrerons sense eixida,
per camins de terres pantanoses,
restes de cendra i fluids pecaminosos
que llepen els condemnats, intentant, traure-li el sabor
de les llàgrimes que mai tornaré a vessar.
Pobres, són patètics, rebusquen en un contenidor
de fem que ja ni fa olor de podrit.
Dimonis que ja no necessite al meu costat,
altres de consistència més profunda els substituiran.
Pobres dimonis de pell escamosa,
moriran per errar en l’elecció
d’una presa que fa temps, fugí d’este desbarat mental.

S’ha d’anar amb seny, la forta pudor a diable
obstaculitza el perfum dels temps passat i present.
Paràsits que fereixen utilitzant unes urpes
tan afilades com brutes, i, quan esgarren
les ànimes queden infectades
amb la malaltia de la mort;
i el cor sagna.
El ritual és el següent:
No invoque a cap déu salvador,
estos dimonis naixen de mi mateix,
de l’interior de tothom.
S’alimenten de la por, de la set de poder,
la incapacitat d’empatia amb els oblidats i del dolor dels morts.

Morbo pels màrtirs, atracció pels turments.
Trauma enquistat, superació inversa,
destrucció neuronal, vòmit perfumat.
Tot ho arranque d’arrel, esterilització absoluta.
Quan està completada la porga, no queda res…
Molts records estan en mal estat,
molts sentiments queden afectats,
l’escenari resultant, és, d’un color negre brillant.
Llavors, el contenidor dels egos consentits
és enviat a l’infinit abisme de l’oblit.
Tan sols queda un full en blanc.
Una frase escrita en l’idioma dels nens:
“Tu ets l’únic diable que hi ha ací dins”
Signada, amb el meu nom.