L’encaputxat

“Del que tinc por és de la teua por.”

William Shakespeare

Conten que fa un temps va aparéixer per la ciutat un xic d’aspecte estrany, taciturn i solitari. Cap persona de la ciutat coneixia la procedència exacta d’este personatge tan peculiar. Les persones amb les quals convivia no podien silenciar les inquietuds i sentiments que despertava la seua presència. I era per un únic motiu, anava amb la cara tapada amb una caputxa negra. El negre és un color amb moltes connotacions i no totes positives. Per a fer-ho tot més sinistre la caputxa era molt semblant a les que es podrien veure en qualsevol pel·lícula d’acció, on ixen terroristes, soldats o atracadors. Se’ls va dir als veïns que l’obsessió per la caputxa era perquè tenia una malformació en el rostre i patia d’ansietat social però era inofensiu. Els mateixos veïns crearen una aura al voltant de l’encaputxat que el convertia en un personatge amb secrets ocults, mitificant-lo, definint-lo, etiquetant-lo, possiblement com a un element rar i perillós, encara que, mai havia donat motiu perquè ningú pensara que ho fóra. Era l’aspecte intimidador. Els veïns sabien que l’encaputxat es quedava hores i hores en el parc, assegut en un banc mirant els jocs dels xiquets, com corrien, com reien, com eren xiquets. Sovint se li acostaven amb la curiositat dels xiquets i li preguntaven el perquè de la caputxa. Intentaven amb la imaginació esbrinar que hi havia darrere, volien saber, si era un monstre o un heroi?

A l’encaputxat mai ningú li va observar cap comportament violent vers als nens, més aviat era el contrari, pareixia submís. Als adults, a la gran majoria els costa recordar quan eren xiquets. La societat és com un nen malcriat en recerca de sa mare. Temps difícils. Una depressió econòmica junt amb la perduda de valors humans s’havia incrementat de manera exponencial i començava a instal·lar-se entre la societat. Eren esclaus de la seua incapacitat per obrir noves vies i deixar les sendes velles. No sabien explotar el potencial amagat en cada un d’ells. No s’arriscaren a defensar els seus drets. Deixaren marxar els somnis i els malsons acudiren com carronyaires a la víctima. Este encadenament de successos crea por i molt prompte la por ha acabat empresonant a la societat. La por i la impotència s’instal·là en les seues llars i buscaren a un enemic a qui senyalar de les seues culpes. Va córrer per tota la ciutat una remor que es convertí en un clam: la culpa és de l’encaputxat, el qui alguna cosa oculta alguna cosa trama, ell és la font de les nostres pors. – Jutjaren i dictaren sentencia. Però les vertaderes intencions eren unes altres. Descobrir el rostre ocult baix la caputxa, perquè segurament té algun secret a amagar, pensaren temerosos els veïns. Tots els adults de la ciutat es posaren a la recerca del pobre xic. El trobaren en un parc als afores contemplant una invisible escena en silenci. Amb la força que proporciona tindre la majoria, no tardaren a immobilitzar-lo. Assetjat com estava, sense eixida possible, començaren a estirar dels plecs de la caputxa Un mar de braços i mans caigué implacablement sobre ell. L’home es resistia com un lleó ferit. Era una escena esperpèntica. Dos determinacions entraren en conflicte la de l’encaputxat i la por de la majoria. La lluita deshonesta es va imposar al juí del sentit comú. De sobte algú es quedà amb la caputxa en la mà, l’alçà i la mostrà com un trofeu. La veritat de l’encaputxat quedà despullada a la vista de tothom. El seu rostre era deforme, els trets eren tan marcats que pareixia una caricatura de les que apareixen als còmics. Les persones s’apartaren com si fóra un empestat. Mentre, ell mirava al buit buscant on amagar-se. Es sentí impotent i avergonyit. Aleshores esclatà en un plor amarg. La gent que el rodejava perdé la por davant del desconsol de l’encaputxat. Les consciències, lentament comprengueren el sofriment que l’havien infligit sense aparent raó. Havien comés un error. Ningú dels assistents a l’espectacle va trobar prou forces per a parlar. La persona que portava la caputxa es dirigí cap a ell, li entrega la caputxa, l’encaputxat, absort en el dolor no tenia forces per agafar-la. El torturador mirà als altres botxins i tots al mateix temps feren un gest afirmant. Llavors procedí a posar-li la maleïda caputxa, lentament, sense oposició per part de l’encaputxat que el deixà fer sense cap problema. Els adults eren testimonis de la veritat de l’encaputxat i pensarem que el millor de moment era tornar-li-la a posar. La veritat quan es mostra, és crua. La caputxa li servia per a ocultar les cicatrius d’una vida difícil. El jutjaren pel seu aspecte i classe social. Era un marginat que es guanyava la vida venent ferralla. S’ocultava per ser acceptat. Li feia por fer-se vell en soledat. En la llunyania un xiquet cridà:

– Veus pare! No és un monstre, és un heroi, perquè és diferent!

Eixe dia tots aprengueren: tindre por en defensar els teus drets et pot fer veure enemics on no hi ha.