Caín. “La conversa interior”.

“Símil sobre la inòpia i la desídia social imperant entre els feliços ciutadans:
S’agafa un misto, s’encén, es deixa caure dins d’un polvorí i després es tanca la porta.
Tot seguit s’ha de pensar. – Potser, no passe res… “

Atticus Crow

En l’ànima de Caín es forjava una voluntat de foc. Sentia com es formava una tempesta que li sobrepassava. Caín persona solidària pretenia ser un advocat de causes perdudes, un cavaller sense espasa, com el Jefferson Smith que interpretà James Stewart a les ordes de Frank Capra. Un ingenu idealista en recerca del poema, del vers, de l’entrellaçament entre ànima i ment. Jo sóc el món, pensava, el món sóc jo, es reafirmava. Prompte se n’adonà, a força de colps que en realitat era un expert en fracassos. El món podia canviar, però, només mudava de pell. Hi ha un orde involuntari en la societat. Imposat a traïció. La visió d’este món el torturava. Llavors una veu li parlà, sonava contundent, neta, pausada, era com escoltar el so que farien les muntanyes en caminar. – M’has alliberat, en compensació t’alliberaré. El deute serà pagat. – Caín, no es va alterar en escoltar la veu. Li era familiar i la reconegué de seguida. Era part d’ell, provenia d’una zona prohibida de la ment. Un lloc oblidat de manera intencionada, un punt que desafia les lleis establertes. Una singularitat dins d’un miracle. – Què vols de mi? Qui eres? – Preguntà amb intenció Caín. – La veu respongué. – Qui sóc? – Una poderosa rialla somogué les parets de l’intel·lecte. – El meu nom és Asura i desitge el mateix que tu. El Carpe diem. Portar les regnes del nostre destí. Busque restablir l’equilibri, l’alliberació mútua, l’alliberació del complet. Sentir el nostre potencial ocult i compartir el nostre somni de xiquet. – Com? Si ara eres lliure per a què em necessites? – Asura soltà una altra rialla tenyida d’ironia. – Jo forme part de tu, tu i jo som el mateix. L’única diferencia, és, una subtil interpretació de la realitat. Som dissemblants perspectives d’una mateixa visió i ara ens unirem. Com més prompte ho assumisques serà millor per tu, aleshores, el cercle es tancarà. Hem vist el mateix des de punts llunyans. Tu en un món congelat sense moviment, jo, en un infern sotmès a la dansa de les flames que ho consumixen tot. En el teu món, el fred no et deixava beure de l’aigua blava oculta en el gel primigeni; font de vida. En la meua llar, el foc purificador amuntegava les cendres i veia com es formaven d’estes restes, muntanyes fetes dels somnis d’un xiquet. Este món necessita un diluvi que netege les seues terres per fer-les fèrtils novament. – Para! No seguisques. – Crida Caín.      – Prou de belles metàfores, endevinalles i secrets. – Afegí Caín. Després d’uns segons de silenci, Asura, prosseguí. – M’agrada la teua actitud desafiant, estàs canviant, estàs en ple procés de neomorfosi, però, tu no eres una innocent papallona, tu no. – Parla clar!! Quin paper tinc amb tota esta explicació, què vol dir tot este sermó de retor d’església pagana? – Tu ho saps, tot i així, vols escoltar-ho de la meua boca o seria millor dir, de la meua veu. És hora d’assumir-ho. Jo sóc l’alliberament i tu l’eina, el profeta de les veritats punyents, el sacrifici. – No! No és tan fàcil, significaria que he de renunciar a tot allò amb el qual estic vinculat, família, amics, coneguts. Trencar llaços i relacions per un únic motiu, una única raó. No puc, no és tan fàcil. – Sí! Sí que pots! És per ells! Eixa és la raó, és el teu motiu. I ho saps. – Sentencià Asura de manera breu. – Em demanes que siga l’espurna que encén el bosc, l’engranatge solt que desmantellarà el seu estil de vida. – Sí… – Murmura Asura. – Molts innocents patiran el canvi. El sofriran en les seues carns. – Innocents? Qui és innocent? Qui culpable, Caín. No hi ha bàndols, estan els que t’ajuden i els que no ho fan. – Prou!!! No vull escoltar més! – Asura no respongué. Igual com havia aparegut la veu, la veu es diluí en un mutisme marcat, deixant un buit, una absència en la ment de Caín. Pareixia que li faltarà un tros d’ell mateix. Confós, neguitós, s’alçà del llit i entrà en el lavabo per rentar-se la cara. La visió li fallava, es barrejaven imatges reals i d’altres somniòtiques. Es tomballejava i no aconseguia obrir les manetes de l’aixeta. Aixecà la vista en direcció l’espill i sorprés comprovà que no es veia reflectit. En lloc de veure el reflex del seu rostre en l’espill misteriosament el que s’entreveia era una màquina de discs, una Jukebox americana. De colp, es posa en funcionament, Caín observava atent com la màquina tota sola seleccionà una peça de les que hi havia en el llistat. No tardaren a sonar les primeres notes, era la marxa fúnebre de Frederic Chopin. Caín sentí dins seu una sensació de pau. Era lliure.