La nostra batalla, la seua guerra

“La veritat és com una manta que sempre et deixa els peus freds.
L’estires, l’estens i mai és suficient. La sacseges, li dónes puntades,
però no arriba a cobrir-nos.
I des que arribem plorant fins que ens anem morint
només ens cobreix la cara, mentre gemeguem, plorem i cridem”.

Todd Anderson, en “El club dels poetes morts”, 1989.

No recordar cap detall del pas de ser llavor resguardada en el limb dels encreuaments genètics a fruit carnal. En altres paraules, el naixement. Una experiència que no podem esprémer en tota la seua plenitud, no hi ha records de la nostra anterior vida, les fronteres de la qual són definides per la matriu de la sagrada progenitora. Una existència, assossegada, calenta, confortable, amb una foscor que evocava a l’extens univers. Només, ho podem imaginar.

En l’interior de la mare mai hem tingut por a les nits que eren com dies sense sols o els dies, fetes nits. El confortable líquid amniòtic ens protegia i l’única llum que s’albirava, emanava del cordó umbilical que alimenta el nostre famolenc cos. Dins de la mare tot és aparent comoditat. Sovint ens oblidem que durant nou mesos de gestació les mares realitzen un sacrifici i un desgast important. Que no acaba amb el naixement. Solament, amb l’aliment que ens proporciona la mare, que, amb etern amor, cada jornada, a les mateixes hores rebem; sovint amb desgana i altres amb fam, podia bategar el meu cor. Un mannà indispensable si volem encaixar totes les peces que formaran el nostre xicotet cos. Aliment que instintivament, i, a poc a poc, retalla el temps de partida, en el que una vegada i per nou mesos va ser la nostra llar.

La llar mare…

Mesos d’espera, pur tràmit natural on els anhels de la mare, les seues alegries, el seu entusiasme, el seu vigor, les seues preocupacions, la seua lluita constant, en fi, el seu afecte, van construir fràgils llaços que ens lliguen a ella. Fonaments bàsics que ens abrigallen de les inclemències de la vida. Sentiments, emocions necessàries per a completar el nostre inexpert cos.

Solament ho imaginem.

Ho imaginen, si no, de quina manera podríem sentir els músculs uterins, dilatant-se fins al perillós límit de ser esquinçats? De quina manera, podria sentir els punxants crits que escapaven, com a presos innocents de les entranyes de la mare? De quina manera, patir el suplici comú i sentiment contradictori, on un nou ser combat obligat a exiliar-se de la seua acomodada nació? On, una nova vida es veu obligada a entrar en un país on tot li és alié. De quina manera, percebre l’esgotador esforç de la mare per concebre una part de la seua ànima?
Tan sols imaginar que les mares formen part de nosaltres i amb la seua essència s’ha obrat el prodigi al qual anomenem el miracle de la vida, és meravellós i aclaparador.

Imaginar, solament podem imaginar.

Imaginar la seua cara, desencaixada enmig d’una batalla per la vida, renovant les forces a cada alé, apartant de la mort.

La mare. Entre crit i crit blasfemares, i vas recordar la gènesi, i dins, en el més profund del seu pensament, maleïres les paraules que Déu va dir a Eva: “Pariràs amb dolor”.

Una escena dura, d’un guió inexistent, lliurant-se de ple a la improvisació. Una xicoteta lluita, digna, de les epopeies d’Homer.

El meravellós ritual del part, el naixement de qualsevol criatura que habita el món que coneixem, és sempre, un acte primari, primitiu, brutalment bell, tenyit del roig intens de la sang.

L’habitació del paritori quasi sempre s’omplí dels nostres plors. Són plors d’un bebé que solament coneix l’opacitat de l’interior d’una dona, i ara, el molesta una resplendor encegadora, que brilla com el foc de la vida, llum estranya que calfa i crema, que ens refreda i ens gela, que alimenta i seca… Ambdós, mare i el nounat es volen conéixer. El fill o la filla per veure a la responsable del seu enllumenament. La mare, per conéixer el fruit del seu dolor.

Ho fem, al final mirem a la nostra mare.

La seua mirada cansada i descomposta, heroïna exhausta, s’acomoda en els nostres diminuts ulls. Aleshores, un llenguatge arcaic, una comunicació secreta, sense sons, ni gestos, comença a fluir del nostre interior una comunicació. Mare i nounat se sincronitzen:
Fill, sóc la teua mare. Mare, sóc el teu fill.
Amb un bes responen a la tendra tortura per la qual les sotmetem, només una mare perdona a un fill que la fa plorar i amb les seues llàgrimes relliscant sobre la nostra pell, ens impregnem per sempre amb el seu perfum de mare. Guerra guanyada, comencem una altra guerra.
Mare: per tu existim per tu vivim.

Però, encara així. Només podem imaginar-ho.