Una nota, un camí

Marxes, deixes la llar.
T’acomiades amb una senzilla
nota en la porta.
Per seguretat
no dónes pistes d’on te’n vas.
Temps sense familiars i amics.
Sola.
Arrere queden somnis
d’una infància sense traumes.
No hi havia un per què.
Bells records,
s’esvaeixen com la boira.
Desitjaves ser periodista.
Mai acabares la carrera.
Et dissuadiren amb la promesa
d’una vida millor.

Et digueren:
vivint en parella
s’afronta millor la solitud, casa’t.
S’oblidaren un detall.
La solitud també es pot sentir
vivint en companyia.
Comportaments masclistes
programació en actiu,
treballant en mode silenciós.
Ocult, latent sempre present.
No ho veies.
Semblaven comentaris
i burles sense maldat.
Eres feliç.
Insidiós parany social
fabricat pel neoliberalisme.
Sistema obsolet,
ens reglamenta la vida.
Persuadeix de manera eficient
per a complir lleis injustes,
per patir les conseqüències
de nefastes decisions.

Qui ho podia pensar:
un xic compromés amb les causes perdudes
ocultava un monstre en l’interior.

El detonant, la crisi.
Però, l’infern ja cremava molt abans.
La llavor sols esperava el moment oportú.
Treball d’esclaus, ingrés insuficient,
el monstre es mostrà a la llum.
Obligada a treballar en ocupacions precàries.
Els pobres pateixen,
les dones que depenen,
pateixen més.
Pocs diners, molts capritxos,
massa alcohol i la culpa;
sempre teua.
Amenaces d’abandonar la llar.
Forçada a tenir sexe. Violada.
Mai penses, que la culpa és teua.
No ho faces mai.
Les dones són el centre
d’una frustració patriarcal.
No ets l’espàrring del mascle alpha.
El maltractament augmenta d’intensitat
de manera progressiva.
Dels insults als colps.
Com de la nit al dia.

Escapes sota pena de persecució.
Assetjament i negociació
per la custòdia del bebé.
¿Com compartir un ésser indefens
amb una bèstia misògina?
Quina classe de societat seria eixa?
Una, que no vol ningú. No?
Divoci, i, la situació empitjora.
Telefonades a la matinada,
al carrer insults, humiliació continua.
Molts testimonis, molts silencis.
Denuncies.
Obtens una ordre d’allunyament.
És pitjor.
T’apallissa.
Una condemna que sofreixes
més de 10 anys.
Ja no crec en la justícia d’aquesta societat,
potser, encara no està creada.
Jutges que fan responsable a la víctima.
Mitjans que parlen de morts,
però no, d’assassinats.
Societat per a mediocres.
Tracta d’esclaves.
Terrorisme estat-patriarcal.
Si hi ha por,
hi ha perill.

Devora les entranyes de la féra,
rossega, tritura, engul
les restes del terror que et consumix.
Per amor propi.
Sentir la vida.
Sentir-te viva.
Tornar a perseguir els somnis de menuda.
Reemplaçar els anys que t’han furtat.
I ningú, ni res
ho impedirà.