Somni. “Despertaroma” Part 1

Buscar…
Buscar i trobar-se a u mateix.
Trobar-se i redescobrir-se cada matí
en el reflex líquid del café despertí.
Endinsar-se en cadascun
dels matisos de l’aroma,
diferenciar cadascun dels grans de café.
Unint-se en una textura color canella.
Notar la tassa escalfar la mà.
Observar un rastre d’escuma color coure
flotar sobre la superfície del líquid.
Mirar l’abisme movent-se en espiral
en remoure el café amb la cullera.
Beus, només un glop i és prou
per a fer-te sacsejar el cervell
com un terratrémol de magnitud 6
en l’escala de Richter.
Somou el paladar,
el colpeja amb xicotetes pessigolles
de baixa intensitat.
Tastes una ínfima part de l’univers.
Sents el cos alleugerir-se,
no et pesen les extremitats,
no et pesa el cap,
és agradable, però estrany.
Atrau.
Els elements químics que et formen
continuen intactes,
respires tan suau com el so
del vol d’un mussol.
No et mous tanmateix,
hi ha vida a l’interior.
El cos és tan sols un catalitzador.
Els sentits estan desperts i el paladar
es recrea en una poció còsmica,
el que és invisible es fa visible;
Tot queda contaminat una volta
entra en contacte amb tot.
Perceps els sons que es desprenen
en descompondre’s l’entropia
i en tornar a compondre’s.
Una divisió permanent.
La visió es fon en un negre càlid.
És l’instant previ a l’inici,
els preparatius necessaris
per a trencar la fina membrana
que separa les realitats.
Neurastènia assossegada,
sents que no fa falta pensar.