Somni. “Foc i arrel”. Part 2

Et trobes vora la mar
en una platja immensa,
il·luminada pel sol enrogit
del capvespre; prop,
la silueta d’una lluna plena
es fa més nítida.
La brisa bufa suau i les ones
s’alternen entre elles arrapant
cada centímetre de costa.
És la plenamar.
Et recrees amb el tacte fresc
i carregat de sal de l’aigua,
notes una lleu sensació de llibertat.
En la llunyania distingeixes
embarcacions de vela llatina.
Un firmament atapeït de barques,
es dissolen entre la mar i el cel.
Prop, una barca sense rems,
ni vela, ni timó.
Explores el teu voltant.
La platja està rodejada
per un enorme penya-segat.
Té forma de semicercle.
Et sents com una illa solitària
enmig de l’oceà.
Gàbies d’ocells penjades
en la part més alta
de l’enorme barranc.
Estan buides, no hi ha cap rastre d’ocell
i brillen amb el reflex de l’ocàs.
El sol està a punt d’ocultar-se,
enfonsant-se en l’horitzó.
Una explosió i després una remor intensa.
Fixes la mirada cap al punt
més alt del precipici.
Un riu de lava comença a brollar del cim.
La lava en tocar l’arena
inicia un ardent pelegrinatge cap a la mar.
Sense pressa, però, sense fre.
Al seu pas l’arena es transforma en cristalls.
Crea un fràgil i perillós camí en direcció
cap a l’aigua.
El riu brama en recerca del seu destí.
T’apartes, no molt;
el just per protegir-te.
S’ha fet de nit i una enorme lluna plena
banya la costa d’argent.
La lava llampurneja com el foc d’una llar,
forma ombres amorfes en el penya-segat.
La silueta d’un arbre,
és l’única ombra que no balla.
T’acostes a l’arbre.
El tronc està sec,
igual que les rames.
No té fulles,
només queda l’esquelet
d’un roure gegant.