Somni. Fructus mortis. Part 3

Les branques de l’arbre mort
no tenen fulles, les rames són ocupades
per vistosos ocells de colors.
Visió pertorbadora inunda els sentits.
Embruixa el cant malaltís
de les seues baralles per fer-se un lloc
on passar la nit.
Les aus no s’alarmen
davant de la teua presència.
No et presten la menor atenció.
Les observes de més a prop.
Ocells del paradís vanagloriant-se
de la seua bellesa.
Lluir aquesta gràcia amb tanta supèrbia
no té sentit, perquè no té cap mèrit;
nasqueren amb aquest encant.
Purs ornaments decoratius.
Perfecció superficial
amb deficiències internes.
Una escena tant bella com patètica:
Del no-res apareixen unes siluetes humanes.
Caminen amb parsimònia,
recreant-se en cada pas;
no van vestides i pareixen absortes,
una força que no comprens els posseeix.
Marxen en processó en direcció al riu de lava.
Ets un simple espectador.
Tractes d’evitar un suïcidi en massa.
És inútil.
Per cada persona que salves,
dues aconseguixen entrar dins del riu,
les que salves reprenen el camí
directe a la mort.
Riuen sense motiu.
Senten la teua presència,
algunes et diuen:

“Vine amb mi, viu fins al límit”.

És impossible frenar aquest despropòsit.
Et fas a un costat,
una llàgrima aguaita i t’acomiades.
No pots callar, crides desesperadament.
Els ocells s’espanten,
fugen aterrits a refugiar-se a les gàbies,
les que pengen del barranc.
Abans buides, ara, ocupades.
Una volta dins,
l’obertura es tanca màgicament.
Totes a l’uníson comencen un trist cant,
alhora que, fixen els ulls en un horitzó
cada cop més fosc.
Calles, no saps que acaba de passar.
El cos vibra a l’intermitent compàs
d’estrelles llunyanes.
Lluna plena, fanal en l’obscuritat,
mostra el rostre cru,
de les criatures de la nit.