Alquímia


Sona Cheek to Cheek
Ella & Louis ens captiven els sentits.
Nosaltres som la raó.
Somrius, somric. No som innocents.
La música ens abraça als dos.
Sentiments, pensaments, apareixen i desapareixen,
esclaten i moren en una espiral sense fi.
Callem. El silenci és tant intens com intencionat.
Dues forces que s’atrauen,
dos amics; es reconeixen com amants.
Abracem la música, ballem,
ens deixem portar…

Ens tornem a mirar,
ens convidem a seguir sense por
Necessitat de mossegar el plaer.
Devorar la carn tendra sense permís,
les fronteres estan obertes, ningú, és estranger.
Recórrer el coll amb la llengua,
aturar-se i sospirar a cada centímetre,
notar la textura de cada plec.
Assumir que cada invasió és una reconquesta.
Les cames fluixegen a cada queixalada.
Te n’aprofites d’aquesta debilitat
i observes com em desfaig
en un desig creixent.

Signem l’acord amb un bes.
Les mans no paren quietes,
et rodege el coll amb suavitat,
tu, m’agafes la cintura amb fermesa.
Ens despullem. Entre delicats moviments
i agitats sospirs les llengües es tasten,
intercanvien matisos, assaborixen secrets
i en mig d’aquesta dansa convulsa, els instints,
dicten les ordes.
Nuets desproveïts de perjudicis,
ens freguem pell contra pell,
tastem el fruit prohibit. Dinamitem murs.

Foc amic, ens manté més vius que mai.
Més units, més independents, més desperts.
Sospirs i gemecs es barregen,
sons intensos i bells.
Abraçats com xiquets,
extenuats, caiem en una petita mort.
Les mirades es retroben i a poc a poc
ens adormim en un somni compartit.
Cap compromís ens lliga, el nexe és fort.
Som amics, som adults, som xiquets.
L’endemà, parlem de neutrins, dadaisme,
de manifestacions artístiques,
dels nostres gustos musicals, etc.
Fins hora de l’adéu.

Tu tornes als teus treballs,
jo als meus quefers.
Ens abracem.
Compartirem eixe pacte secret,
un amor entre amics tant bell com tendre,
una amistat, un amor simple, d’anar per casa.
Un amor humil.

rene-magritte-les-amants-los-amantes-lamina-45x30-cm-D_NQ_NP_19774-MLU20177012634_102014-F

Quant a atticuscrow

Un cúmul d'imperfeccions que creen una imperfecta perfecció
Aquesta entrada ha esta publicada en Atticus, Estat somniòtic, Neomorfosi, Poesia en valencià, Soliloqui. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari