Poesia vital

Humans en estat alterat.
En recerca que se’ls valore,
se’ls estime, se’ls accepte;
desig d’ocupar un lloc en aquest món.
Un món que dóna la falsa idea de control.
La vida no té amo.
Tothom anhela la llibertat.
Busca “el poder de decidir”.
Aquesta raó els mou a l’enfrontament.
Humà devora humà.
Des de menuts els han contat contes:
parlen de nacions i de races,
de guerra entre sexes,
de supremacies i fe,
de matemàtiques aplicades
al comportament de l’homo sapiens.
Èmfasis en el relat dels vencedors,
oblit per als caiguts en desgràcia.
Mitges veritats, mitges mentides
insinuen que l’enemic eres tu; sóc jo.
La clau: saber qui eres.
La mentida governa el món.

Ens donem massa importància
a nosaltres mateixa.

Observar és treball de poetes.
Vocació perillosa,
et pots perdre fora dels murs,
t’aïlles, i, sense contacte amb la realitat
els camins s’esborren en la memòria.
Els detalls li donen sentit a l’existència.
Som la crònica dels sentiments gravats en un instant.
Mostrem el reflex que hi ha darrere l’espill.
Res és trivial en una vida curta.
Valorar la veu de l’experiència,
escoltar els crits de la innocència,
sentir com es complementen les diferències,
com es pixela la realitat.
Entendre que el present és la poesia del passat,
el futur, la poesia del present.
Escriure, pintar, actuar, esculpir
per descriure l’escena, l’acció, la vida;
la poesia.
Sense definir límits ni conviccions,
tan sols suggerir…
Som la temptació,
els exploradors, el poder de la imaginació.
Eixir fora del cercle
per contemplar la immensitat en plenitud.
Tornar a entrar, retornar a l’origen de tot,
compartir un tros del teixit que tot ho envolta.
Patir per a no sofrir.
Conéixer per a fer més preguntes.

Tant de potencial desaprofitat,
tanta faena per fer.
He deixat enrere el camí de la solitud,
m’acompanya la soledat del viatge.
Mans fredes, cor calent
i unes ganes infinites d’estar al teu costat.
Tu,
jo
i la poesia.