La penitència del caragol

Quan el pare ens deixà,
un trosset de mi, morí amb ell.
En el buit deixat cresqué una part nova,
totalment diferent.
El temps s’estira o
s’acurta, sempre en contra d’u,
quan es troba perdut.
L’existència es convertix
en terreny fangós i en alçar la vista
s’albira un horitzó ple d’obstacles.
El simple fet de sentir-se inútil
et pot engolir cap a l’abisme.

Pel camí:
Bruixes arrancacors es menjaven
les passions d’una ànima afectada per la desídia.
Promeses trencades, belles mentides
i falses esperances.
La família oblida la sang,
sols queden cognoms.
Abans amics, ara coneguts.
Enrere queden les reunions familiars,
els colpets a l’esquena,
les declaracions d’estima.
Desitjos sense forma,
el temps passa i pense;
que tot pertany a una vida anterior.

A cada pas, la motxilla més buida.
En el viatge el pes mort
de l’odi, el rancor,
el d’un cos ferit,
es desprenen igual que la serp
muda de pell.
I del buit deixat pel pare
naix una compassió lliure, però, implacable.
El veredicte:
Alimenta el cor de les persones
que fan la vida fàcil.
Estima els lligams lliures
de condicions i conviccions esclavitzadores.

No hi ha venjança, és un joc lleig,
doncs; res he de justificar ja, i,
res m’han d’explicar.
Està tot dit, els fets parlen.
En la mà el fruit d’un present.
La passió es renova.
Imagine un nou món
creant-se a cada pas.
La penitència del caragol…
S’ha acabat.