Pandemònium XII Acte final

S’han obert de bat a bat les portes de l’infern: el Pandemònium.
Abans els dimonis eixien en fila, ara, son legions
desfilen descaradament pels carrers d’un poble perdut,
confós, esperant una vacuna que els deslligue de l’ombra que els perseguix.
La seua pròpia ombra projectada
per la llum intermitent d’uns drets exclusius: per una patent.
De la ignorància, el fet d’ignorar, de saber ignorar,
és un tret d’intel·ligència doncs no la menysprea.
Juga amb ella amb malícia i males arts. Les modes,
sortilegi engalipador, pensar, deixa de ser necessari.
La ciència mare del progrés, presonera d’una de les filles,
Tecnologia, efectiva, eficient; l’excusa perfecta
per fer negoci amb la mare ciència.
Una part del poble decaigut, apesarat, descoratjat,
no sent els brams del monstre: És, enorme,
no cap per la porta del Pandemònium, coexistia amb els diables.
Anys de lluita interna l’han enfortit.
Respon al nom de Resiliència.
Equipat amb l’armadura de l’adaptació i una espasa
capaç de reaccionar al més mínim atac cap a la consciència.
Consciència diversa, abstracta, diferent, necessària
per a conviure amb els veïns, per seguir sent animals,
per continuar sent humanitat i no ser autòmats.
Exposar una idea diferent, no basada en els mateixos errors,
les mateixes prioritats que demanda la maquinaria,
és, com exposar, una idea, contrària al sistema.
Es considera sacrilegi, heretgia, pensament irrealitzable: pecat.
Qui s’apodera del discurs, com ara, el concepte: Llibertat,
domina la idea, per tant, la pot manipular al seu gust.
Qui s’ho pot permetre compra una vida,
qui pot se la guanya, com sona i amb tots els seus matisos,
ja que tots,
estan elaborats amb els materials que proporciona el sistema.
Guanyar-te-la per no perdre-la, deien.
Soc una persona més de vida que de veritats,
reconec que u pot dir una veritat i estar alhora equivocat.
No hi ha revolució perquè ha caigut rendida a les armes de seducció
de l’enemic. La majoria vivim prostrats al déu de l’espectacle.
Sovint creguem el que creguem perquè ens convé.
Oblidar, recordar, l’anterior crisi per exemple.
L’oci i el vodevil ho elimina tot.
Números de morts i extenuació als hospitals,
clamen al cel esperant bona resposta d’algun responsable,
però, no és així.
Sols anècdotes.
El feixisme s’escampa entre la frustració i la desídia.
La meua arma son les paraules.
Les paraules no cauen com una pedra per la força de la gravetat.
Les paraules vibren, per això i a pesar de tot, jo, riure.
Que es quede enregistrat en l’abstracció d’una consciència imaginaria,
que vibre fins a trobar (si els troba) els límits d’un llac immens.
Este dolor que m’afligix, esta pena que arrossegue,
alimenta el monstre que tot ho pot, m’encoratge,
em done forces per seguir somrient,
per mantindre el somriure,
per riure.
No podem crear un altre món,
si este nou món
no és diferent del que hi ha.
Pensar que la pandèmia ens faria millors,
no és pensar, és desitjar, tan sols desitjar…
Els brams de la bèstia cada cop s’escolten més.
No tots estan preparats per a escoltar-los.
Començar de zero, desaprendre,
imaginar molt més.
La utopia comença
per u mateix.

Entropia