Fase 2. Eruga

L’ou que em sustenta es va reduint i és necessari trencar la closca.
Ixes de la llar, del caliu que fins ara havies gaudit,
L’escola ha prescrit la seua tasca, la societat vol un home de profit,
has de passar les seues proves, la primera: l’institut.
Encara no tens edat de treballar. Entres en un món
on la gent projecta una imatge, encara que siga un engany.
Soc un reflex de la música que escolte, soc grunge, soc rock dur,
soc rebel·lió. Innocent pensava que podia gaudir com abans.
Ingenu. Massa tendre per estar en la rereguarda d’una guerra,
carn de canó per a les frustracions d’algun professor.
Et va fer odiar les matemàtiques, l’institut i eixe nou món;
ara em semblava una vertadera presó, tot anava tan de pressa,
era com fer voltes i voltes en el pati d’un manicomi. Exigències, esforç,
obligacions perquè sí. Em sentia confós, res eixia com m’haguera agradat.
Males notes quan abans no era així, la incomprensió rondava ma casa,
em vaig enfonsar i va anar a pitjor en intentar eixir del soterrani,
l’escaló de fusta es va partir. Una operació amb seqüeles, una lesió
de per vida que em limitaria a partir d’eixe moment.
Els altres corrien lliures mentrestant, jo, coixejava.
La ment embogia el cor ferit, plorava, fugint d’alguna idea suïcida
recorrent-me les venes.