Pandemònium part 1

Les portes de l’infern
obertes de bat a bat.
El sistema aturat en sec
infectat per un verí invisible.
Cauen els murs que separen
moral, respecte i integritat.
Qui vigila?
Qui està lliure de pecat?
Distrets amb l’economia de l’espectacle,
del consum, de la cura pal·liativa;
s’ha escampat el virus de la desídia,
de la por, de la frustració…
La rebel·lió dels humils
implora l’estima d’una societat
ferida de mort.
La utopia està prop,
la podem tocar, però,
ens aferrem a la seguretat
d’una llar d’esclaus.
Egoisme de classes,
elecció de prioritats
Els vells conviuen amb la confusió,
els joves, amb la incertesa.
Separació física difícil d’assumir.
A genolls perdent la dignitat guanyada
amb suor i sang.
No vull sentir parlar de números,
em negue a pensar
que no hi ha més camins
darrere de la màquina de fer somnis.
Control social, desconfiança mútua.
Som la cendra mig encesa d’un antic incendi.
Espurna, foc i desinfectant.

L’arquitectura fantàstica de John Martin: Pandemònium és un quadre que s’inspira en El Paradís perdut, de John Milton (Museu del Louvre).